Entre els habituals de Waterloo s'hi compta Pepe Antich ( El Nacional), que fa la competència a Xevi Xirgo ( El Punt Avui) i a Vicent Partal ( Vilaweb) en la competició per ser el director que més visita Puigdemont -i més en cobra. Si en Xirgo i en Partal hi ha una part d'idealisme, que d'una banda els fa més encantadors i de l'altra més patètics, en Antich només hi ha cinisme, afany per arrambar, i aquest fer-se l'estrateg imprescindible tan seu que dugué Artur Mas a anticipar les eleccions de 2012 -i a la paperera de la Història-, Puigdemont a convertir-se en un pròfug i Jordi Sànchez a la presó. Es compta per condemnes la sort dels seus assessorats. Qui a Catalunya no ha perdut la feina, no es troba a la presó o fugat en qualsevol poblot suís o belga és perquè no ha demanat un consell al Pepe.

Fa algun temps que les seves visites a Waterloo s'han tornat setmanals. Els diners li escassegen, Esquerra no són tan rucs com ho fou José Zaragoza durant el tripartit, que li donà ingents quantitats de diners a canvi que La Vanguardia continués afavorint els interessos d'Artur Mas, i el pollastre de la Seu d'Urgell s'ha quedat sense cap altre corral per anar a buscar el pinso que el de Waterloo, que a la vegada va, ben igualment, molt just de recursos.

A principis d'aquesta mateixa setmana, quan Antich arribà, l'instal·laren en una de les habitacions de la casa, també coneguda com la Maniac Mansion pel cau de bojos que s'ha tornat. Desféu la maleta obrint només una de les dues portes de l'armari i ràpidament baixà a reunir-se amb Puigdemont per fer la paròdia de l'oracle infal·lible. Soparen a la cuina i acabaren d'enllestir l'estratègia mediàtica per justificar el pacte amb els socialistes a la Diputació de Barcelona que tant Puigdemont com Mas havien tancat feia 15 dies, sent-ne Mas, des de Barcelona, el principal negociador. El president Torra no en sabia res i se n'assabentà per la premsa.

Artur Mas i sobretot Carles Puigdemont odien Oriol Junqueras -la política és també una qüestió personal- i volen sotmetre Esquerra. Si Ada Colau tingué la justificació de continuar sent alcaldessa per matar Esquerra, els convergents, a la Diputació, ni tan sols tenen el pretext de quedar-se'n la presidència per justificar el seu acord amb els socialistes. No tenen cap altra excusa que disparar contra Esquerra, que és el que Puigdemont -per ràbia i odi personal- i Mas -també per odi, però no tant, i sobretot per estratègia política- volien fer i han fet. Quim Torra és molt més innocent, molt menys sectari, no odia ni Esquerra ni Convergència ni cap dels seus líders: és un independentista pur -i per tant purament babau- i, havent entès que l'anomenat procés no duu on ell voldria, només desitja immolar-se i oferir la seva fuga o el seu presidi a Catalunya, com la sang d'un anyell al Senyor.

Puigdemont i Mas sabien que Torra no voldria el pacte amb els socialistes i que tampoc no entendria l'afany per trepitjar en general Esquerra i molt particularment Oriol Junqueras. Com que a més a més el tenen per un empleat, per un no-res que de política no hi entén (Mas diu que amb Puigdemont pot discrepar-hi, perquè és un polític, però que Torra és només un boig), decidiren no dir-li res, amb la doble humiliació que això comportava: a la persona i la dignitat de la presidència de la Generalitat.

Antich creu que Torra i Partal són uns imbècils, Puigdemont un espavilat a qui pot influir i de qui pot treure'n profit, i només respecta Artur Mas, la qual cosa no vol dir que no tingui pensada i repensada la manera de tornar a escurar-li la butxaca. I precisament perquè sap que Mas ha començat a treballar ja una nova edició de la «sociovergència», ha reprès el contacte amb els socialistes, amb la gran incògnita de saber si aconseguirà tornar-los a enredar. Jo sé que Miquel Iceta entén el ridícul que durant els tripartits va fer Zaragoza creient-se que s'havia fet amic de l'Antich -pujava a la Seu a passar alguns caps de setmana amb el Pepe i la Marta- però cal reconèixer a l'Antich una habilitat per a l'aixecada de camisa contumaç i continuada que jo només he vist a l' Eliseu Climent i a Jaime de Mora y Aragón.

En aquest context, amb la decisió presa sobre la Diputació de Barcelona i ben definida la propaganda per justificar-la, Antich es retirà a descansar a l'estança que li havia estat assignada. Quan de matí es llevà i es disposà a vestir-se, obrí l'altra porta de l'armari -l'oposada a la que havia obert per desar les camises- i encara adormit i amb els ulls mig clucs, perquè Antich és la mena d'home que es dutxa a la nit, agafà una camisa i quan se la posà, notà que li anava aparatosament petita i que tenia uns absurds estampats que no reconeixia. Davant del mirall es deprimí amb la fila que feia. Es tragué la camisa quan va adonar-se que no era seva.

No va ser fins l'hora de l'esmorzar que va saber que l'habitació on l'havien acomodat era la de Xevi Xirgo, tan habitual de Waterloo que ja hi desa permanentment algunes pertinences per no haver-les de carregar cada vegada. Antich, que en l'arrambada de subvencions té Partal i Xirgo de principals competidors, constatà el seu desavantage i no ha parat des d'aleshores de fer veure a Puigdemont que el seu pamflet és més important que els altres dos; mentre amb l'altra mà ja pensa com convertir-se en l'estrateg en cap de la nova sociovergència que prepara Artur Mas, per poder-ne rapinyar fins l'últim euro. Canvia el vent però no canvien els noms.

Abans de marxar, deixà un parell de camises a l'armari del Xirgo. I uns pantalons.