Els que es van creure que la independència era fàcil i possible -idea llançada pels líders polítics de Convergència, la postconvergència, Esquerra i CUP-, no entenen què està passant. És comprensible, perquè els missatges d'aquests mateixos líders són absolutament contradictoris quan han d'explicar els pactes en ajuntaments, consells i, sobretot, Diputació de Barcelona. Sense anar gaire lluny, Meritxell Budó, la portaveu del Govern que no ha estat premiada amb el do de l'oratòria, va haver de recórrer a «conjures» per intentar fer creure que les diferències entre els dos socis no afectaven el dia a dia de l'Executiu. Analitzat en calent, sembla que la guerra que lliuren els dos principals partits independentistes ha arribat a la batalla final. Un simple o tu o jo; un dels dos no podrà sobreviure. No és veritat, com no ho són tantes coses que ens han explicat des de 2012. El que sí que és cert és que l'independentisme no ha fet res en tot aquest temps que sigui gratuït. Totes les passes estaven estudiades fins al darrer detall amb unes finalitats concretes. Després podríem parlar de l'execució de les idees, tot i que aquest és un altre debat. Per aquesta raó penso que la guerra per les cadires i els sous -innata en quasi tots els partits- no es redueix només a això, sinó que amaga una nova estratègia que, com sempre, s'inicia amb una gran escenificació.
