La formació política Ciutadans va néixer a Catalunya amb vocació de partit català no nacionalista (o antinacionalista pujolià, en alguna de les seves actituds més radicals), socialdemòcrata, amb vocació d'ocupar un espai de catalanisme híper- light existent suposadament en les fronteres més «espanyoles» del PSC i de l'autoeutanasiada CiU. Promoguda per un grup d'intel·lectuals barcelonins arribats de l'antic PSUC i també de grupuscles anarquistes de casa bé, sempre amb cara d'emprenyats amb tot el món, presentaren com a cap de llista a les autonòmiques catalanes de 2006 un jove totalment desconegut fotografiat en pilotes, l' Albert Rivera.
Ben cert és que trencaren motllos i que ajudaren a una certa revitalització de la vida parlamentària catalana. El «model» agradà a distints i diferents sectors escampats per tot Espanya que se sentien orfes d'un partit situat entre el PP i el PSOE. La banca i alguns -pocs- mitjans de comunicació perceberen el discurs moderat i renovador de Rivera i li varen fer costat, convençuts que la política espanyola no havia d'estar subordinada a CiU i al PNB pel cas que cap dels dos grans partits espanyols no obtingués majoria absoluta. La seva visió cancerígena d'aquestes dues formacions nacionalistes pogué molt més que l'acceptació de la seva contribució a la governabilitat d'Espanya en temps de la UCD, del PSOE i del PP. «Ciutadans» es va convertir en «Ciudadanos».
Ben aviat es va comprovar que en Rivera, sense necessitat de castellanitzar el seu nom -Albert-, era un jove tossut, enamorat de si mateix, amb discurs liberal, diferenciat respecte del PP i capaç de traduir una meritòria feinada de quatre anys en un grup parlamentari al Congrés dels Diputats molt superior en escons a l'antiga CIU, que de la mà del condemnat Quico Homs es va convertir en un «senyor que passava per allí»; és a dir, ineficient en grau absolut. No fou el cas d'ERC, que pujà en vots i en diputats. Els republicans començaren a ser temuts per la seva imprevisibilitat.
El PP, que ja havia testat a Andalusia, anys enrere, la medicina anticatalana com a galleda de captació de vots, no havia après res de l'ajut de CiU a la governabilitat d'Espanya quan Aznar estava a La Moncloa. La seva ignorància sobre el fet català era i ha tornat a ser total i absoluta. Rivera, un tipus llest, convertí en repel·lent tot allò que sona a català i aprofità l'aldarull independentista de 2017 per deixar més clar que l'aigua que ell és el més combatent dels soldats espanyols per tancar aixetes a Catalunya. PP i Cs varen poder constatar de nou que sempre es viu millor anant contra els catalans, sense distingir, que a favor de l'interès general d'Espanya.
D'ençà el mes de gener d'aquest any, Catalunya ha estat usada com una prostituta per Vox, PP i Cs amb l'única finalitat d'atreure vots a la resta d'Espanya. S'ha de dir que els independentistes els han posat fàcils les coses amb les seves bestieses dialèctiques. Tanmateix, segons l'enquesta postelectoral del CIS, el 74% del espanyols no s'han sentit condicionats per la situació catalana quan varen votar aquestes últimes generals.
Sigui com sigui, on Rivera ha perdut més l' oremus ha estat en l'episodi dels pactes per a la governabilitat de municipis, comunitats autònomes i d'Espanya sencera. Sembla no saber qui és, ni què vol, ni conèixer el seu electorat. El PP li fa d'intermediari en el seu negat però explícit pacte amb Vox, es nega a parlar amb Pedro Sánchez, apareix i desapareix com per art d'encanteri, i al damunt li agafa una gastroenteritis aguda que l'obliga a hospitalitzar-se. De què va el jove que se'ns presentà en pilota picada i que vol arribar a La Moncloa vestit de frac? Mentre els pares i les mares que el varen progenitar com a polític el repudien per no facilitar la governabilitat d'Espanya, en Rivera s'ha convertit en l'extravagant d'Europa. Tot un mèrit en una carrera política tan meteòrica demoscòpiament parlant com inútil en els seus resultats pràctics. Un frau, sí senyor, el seu patriotisme espanyol.
