Dijous de la setmana passada, 11 de juliol de 2019, a l'auditori de la seu de la demarcació de Girona del Col·legi d'Arquitectes van pronunciar una conferència els arquitectes Arcadi Pla i Jeroni Moner. Els acompanyava en esperit l'arquitecte Benet Cervera. Aquest equip va ser l'encarregat de dur a terme els treballs de rehabilitació i adaptació als nous usos de seu col·legial de l'edifici que l'any 1974 havia adquirit el Col·legi. Preparada conjuntament i acordada va tenir cura de pronunciar la conferència l'Arcadi Pla. Ens van transportar a una època quan el col·lectiu dels arquitectes no superava a la demarcació de Girona la trentena i a una dinàmica col·legial en la qual els arquitectes grans i consolidats es concentraven sobretot en els seus despatxos mentre que la nova fornada generacional empenyia des d'una dimensió més col·lectiva i incipient de la seva feina. La resposta a la pregunta de com s'havia produït l'encàrrec del projecte era simple: per decantament; els grans en feien prou avalant la compra proposada per l' Ignasi Bosch en un moment de creixement del col·legi i de penúria d'espai, i dels joves els que vivien a Barcelona, per exemple, en Joan Tarrús, van acabar declinant la proposta. L'equip dels tres joves arquitectes es va trobar amb tots els problemes d'una rehabilitació. Primer l'intent de fer una adaptació light a partir d'un aixecament encarregat a fora; després la constatació que en un edifici on hi havia hagut acumulativament moltes intervencions les sorpreses amagades, els arcs mig insinuats, les voltes tapades, descobrien un univers de preexistències històriques que calia interpretar i integrar.
Arribà doncs la decisió de fer un nou aixecament i una intervenció integral. Damunt de la taula tota la documentació coneguda de l'edifici històric i de la seva funció de Almoina del pa de la Seu i la de les intervencions en projecte o realitzades de Miquel Madurell (1916), els germans Busquets (1925), Josep Danés (1926) i Bartomeu Llongueras (1945-1952). La decisió de crear un nou cos d'escala i comunicació que establís una certa simetria entre les dues ales de l'edifici i que en garantís la funcionalitat projectada va donar lloc a una intervenció potent, de contundència atrevida, emparada per tota la junta de Girona, la Junta de Catalunya i l'apadrinament extern d'en Rafael Moneo. Com va dir el mateix Arcadi Pla el fet que la part més agosarada de la intervenció es projectés cap a un pati interior i no cap a l'espai públic va facilitar en aquell moment la recepció i acceptació del projecte, fins i tot des de l'àmbit de la Comissió de Patrimoni.
Després vindrien les obres, les excavacions arqueològiques, i les posteriors intervencions entre 1984-2001 i les que s'han fet en 2017 i 2018 després del concurs de l'any 2007.
El motiu de la conferència era evocar en un viatge cap al passat i cap el futur les característiques d'aquest work in progress (autèntica obra de la Seu) que té encara l'asignatura pendent d'abordar les mitgeres dels edificis colindants i l'ordenació de l'espai interior del pati. I sobretot inaugurar l'exposició permanent sobre l'edifci de la Pia Almoina en una mostra al vestíbul de la quarta planta, al peu de l'escala d'accés a la torre central de l'edifici.
Desfila davant dels nostres ulls la cronologia bàsica i l'evolució històrica de la Pia Almoina del Pa de la Seu des de la seva fundació per Arnau d'Escala l'any 1228, passant per les successives incorporacions de finques, la construcció de l'edifici (1416), l'articulació d'un sistema d'assistència als pobres, la supressió (1629) de la distribució de pa i la transformació de les rendes en obres d'assistència del bisbat i la culminació l'any 1776 de la suspensió de la institució de la Pia Almoina per part del bisbe Tomàs de Lorenzana.
Més endavant les vicissituds de l'edifici passen per la desamortització (1842), l'adquisició per part de la comunitat de les Escolàpies (1856), les ampliacions successives, la destinació a finalitats educatives de forma gairebé continuada fins a 1973 amb la interrupció dels anys de la Guerra Civil. La història connecta amb l'arribada del COAC al cor del Barri Vell de Girona.
La compra el 1974 indica un nivell de compromís i anticipació que es correspon també amb l'operació del Col·legi d'Aparelladors amb la Casa de la Punxa. La societat civil s'anticipava com a mínim en un quinquenni a les institucions públiques en l'aposta pel centre històric i per la defensa del patrimoni. L'acció del COAC va tenir, doncs, el valor de l'anticipació i d'aposta pionera en el Barri Vell.
La proposta d'interpretació de l'edifici beu de la font principal que és el llibre de Gemma Domènech i Rosa Maria Gil: La Pia Almoina, (Quaderns de la Revista de Girona, 2011).
Els que ja tenim una edat i que vam conèixer les Escolàpies en la plenitud escolar passegem la mirada per l'exposició amb un punt de nostàlgia. Sovint m'assec a esmorzar al costat de la finestra de la que havia estat la meva aula quan als sis i set anys vaig fer el parvulari a les Escolàpies. La madre Candelària i la Rosa Maria Puig tenien cura de nosaltres, infants ingenus, que ens miràvem les noies que pujaven les escales del pati cap a les aules. La nostàlgia del pati, dels peixos de la font, del passamà de formigó de l'escala simulant branques d'arbre, el record de les primeres comunions i de la religiositat impostada dels anys cinquanta, les festes acadèmiques, les representacions teatrals o les exhibicions de patinatge. El pati de dalt i el menjador, avui de fet desapareguts, eren un món màgic i gairebé inaccessible amb l'excepció dels dies que per alguna raó extraordinària ens quedàvem a dinar. Ressonen encara en el pensament els aires festius que ens arribaven la vigília del Corpus quan els Gegants i els Cap Grossos ballaven a la plaça de la Catedral en una integració de tradició popular i nacionalcatolicisme, mentre s'anaven preparant als carrers les catifes de flors que trepitjaria la processó.
Desconeixíem aleshores el món que ens evoca Carmen Alcalde en les seves novel·les que aporten un punt de morbositat a la recuperació dels records perduts.
Precisament seria molt interessant que es recollissin testimonis de tota mena d'aquesta etapa escolar de l'edifici de la Pia Almoina: uniformes, escuts, fotografies, llibres, memòries podien ser un arxiu obert per donar vida al passat recent que acull silenciosament l'actual seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya a Girona.
El president Marc Riera i la seva junta que, com les juntes anteriors, han mostrat un interès explícit per la memòria històrica, farien bé de promoure aquesta recollida de fonts d'informació i proposar fins i tot visites guiades a les exalumnes que amb tota seguretat voldrien tornar als escenaris, transformats per les obres i per la memòria, de la seva adolescència.
