Cartes

Francesca Barti i Comalat Banyoles

Com ja sabem bo més bo fa ser «bobo» i alguns espavilats aprofiten la condició innocent del bobo. No obstant, no pretenc generalitzar ni tampoc enfocar l'espavilat com a mala persona tenint en compte que mira pels seus propis interessos i no pel bé comú amb el bobo, si l'altre es deixa estirar, arrossegar i li manca criteri, quina culpa té l'espavilat?

Que quedi clar que no estic defensant aquesta actitud, perquè ja se sap que actuen de manera inadequada ambdós, a un li manca consciència social i ètica, i a l'altre consciència personal i criteri. Per tant, no es pot culpar ningú, un s'aprofita de la situació i l'altre es deixa. Uns tenen astúcia i als altres els manca. No podem pretendre que els astuts vagin de Santa Teresa de Calcuta amb els bobos i viceversa, que els bobos pretenguin anar d'espavilats si no en saben.

Fa temps que una servidora culpava algunes persones perquè no volia ser responsable d'unes decisions que vaig prendre, em vaig deixar influenciar per la xerrameca d'una persona creient que el que deia aquesta anava a missa i vaig sortir-ne mal parada. Tanmateix, de tot s'aprèn i en podem treure profit, com per exemple, torejar l'astut manipulador sense clavar-li la llança. Olé!

Ja són deu anys sense tu, Bernat

Pares, germà i familiars de Bernat Budallé vidreres

Com t'enyorem, Bernat, enyorem el teu etern somriure, la teva entranyable mirada, la tendresa del teu amor, la vivesa dels teus ulls, l'honestedat del teu cor, la sinceritat amb tothom, l'honradesa amb els teus amics, la lluita, l'empenta i les teves ganes de viure.

Ja són deu anys, sí, deu anys, com passa el temps. Sempre tenim present la teva darrera carta, lluitar, guanyar, mai mirar enrere, sempre endavant.

«Em costa imaginar-te absent per sempre, / tants de records de tu se m'acumulen, / que ni deixen espai a la tristesa,/ i et visc intensament sense tenir-te». (M. Martí Pol)

T'enyorem... T'estimem...

«Cosa è il trifachito?»

JOSEP MARIA BOSCH GIRONA

Tinc uns amics italians que, darrerament, s'interessen molt per les polítiques espanyola i catalana: diuen que l'evolució dels nostres partits polítics segueix un camí calcat de l'italià. Però, als darrers mesos han llegit molt l'expressió «trifachito» i volien saber el seu significat: així que els vaig comentar que es tractava de tres partits que es mouen en el reduït espai sociològic que va de la dreta-dreta a l'extrema dreta. Ells no acaben d'entendre el perquè de tres partits i no un de sol: «Cosa distingue ogni uno»? -em pregunten. El meu nivell d'italià no arriba pas a poder expresar-los els matissos que els diferencien; així que vaig tractar de buscar una característica que defineixi cada partit:

El Partit Popular és el partit de la corruPPció, fins al punt que té mes càrrecs a la presó que diputats i senadors electes. Cada vegada que canvien els responsables, juren que «ara sí»€ que la corrupció s'ha acabat, però a les poques setmanes es coneixen més casos. Per tot això es considera el partit com el més corrupte d'Europa

Ciudadanos és el partit de la intolerància: el menys important és el programa, si és que en té cap: del que es tracta és d'atemptar, de manera repetitiva, contra la convivència. Els periodistes diuen, del seu president, que és aquell que ha aconseguit reflectir l'odi, en la seva mirada, de manera més fidel: la seva actuació en la sessió d'obertura de les Corts va ésser «de llibre», en aquest sentit. Tant li fa que es parli d'economia, com de treball o de relacions socials; tant li fa que estiguin a Jerez de los Caballeros, com a Fregenal de las Altas Torres o a Almendralejo: ells surten, sempre, amb la seva cantarella contra Catalunya i els catalans

I, finalment, Vox és el partit de l'«això no m'ho puc creure»: oi que ningú es pot creure que, en plè segle XXI, algú defensi tenir armes de foc a casa; que les dones tornin a fer, només, de mestresses de casa o que els diferents col·lectius LGTBI tornin a l'armari?€ Doncs això, i moltes altres coses de l'estil o pitjors, és el que proposa el partit.

Els meus amics diuen, ara, que tenen molt clar què vol dir «trifachito» i, fins i tot, «fachísima trinidad»€ Bé, ells en diuen «trinità».