Tant si els diputats li deneguen l'accés fix a la plaça de president com si la hi concedeixen (que és el més probable), l'interí Pedro Sánchez signarà un contracte de treball en precari. Atès que segueix sense tenir majoria al Congrés, el seu mandat podria allargar-se durant quatre anys que acabar en qüestió d'uns mesos. I tornem-hi, en aquest país on hi ha gent que es passa fins a tres dècades treballant provisionalment com a interí.
La fi del bipartidisme ha suposat una peculiar reforma laboral per als governants. El treball de president, que abans podia durar fins a catorze anys seguits, se sotmet ara a les mateixes incerteses que el dels pencaires del comú. No hi ha garanties de continuïtat en l'ocupació; i el beneficiari del càrrec es veu obligat a renovar el contracte cada any amb la votació dels pressupostos.
Si els diputats que li donen la plaça es neguen a aprovar-li els comptes, al cap del Govern no li queda una altra opció que convocar eleccions, tot i que gaudeixi de la potestat de retardar aquest tràngol durant algun temps. I fins i tot en el cas que aconsegueixi reunir la majoria suficient de suport, seguirà penjant sobre ell l'espasa de Dàmocles dels següents pressupostos anuals.
No és Sánchez el primer a qui li toca patir aquesta inestabilitat laboral. El seu predecessor, Mariano Rajoy, es va tirar ni més ni menys que deu mesos com a interí després de les eleccions nadalenques de l'any 2015. Quan, per fi, va aconseguir que el Congrés li signés un contracte fix, a l'octubre de 2016, ho va fer en condicions de tan precària minoria que van desembocar any i mig després en la moció de censura que li va donar la liquidació.
Al primer conservador així acomiadat li va quedar, certament, el magre consol que el seu successor hagués de governar de prestat amb els pressupostos i la política econòmica de Rajoy. Així i tot, el contracte de Sánchez va durar menys d'un any, en no poder superar l'examen dels seus primers pressupostos.
Les eleccions de l'abril passat ho van canviar tot perquè tot seguís igual. Gairebé tres mesos després de la votació, Sánchez es troba amb les mateixes dificultats que en el seu dia va tenir Rajoy per afermar-se en l'ocupació de president. Ha acudit el líder socialdemòcrata a la investidura sense cap gana de formar govern amb els peronistes-leninistes de Pablo Iglesias; però potser no li quedi altre remei si vol convertir en fix el lloc de treball que exerceix en funcions.
Podria recórrer el primer ministre interí a la bala de plata d'unes noves eleccions, tot i que això no sembla probable; ni té, en realitat, més importància. Qualsevol que sigui la fórmula de la seva investidura, Sánchez obtindrà un contracte de treball inestable, d'aquests que mantenen en suspens el treballador cada vegada que s'acosta la data anual per revalidar-lo o donar-lo per acabat.
Enrere queden les teories de Locke i Rousseau que entenien el poder com un contracte del governant amb els ciutadans. En una democràcia multipartidista a l'espanyola, correspon als partits més que a l'elector la signatura de la nòmina del president: i sembla lògic que sucumbeixin a la temptació del xantatge quan el candidat va a ells sense la majoria necessària.
Interí en un país d'interins, Sánchez haurà de resignar-se a governar amb un contracte en precari. Rajoy, que ja ho va viure, gaudeix ara de l'espectacle a la platja.
