27 de juliol de 2019
27.07.2019
Diari de Girona

Canviar el sistema d'investidura?

27.07.2019 | 00:38
Canviar el sistema d'investidura?

La dificultat per formar Govern que tenen els partits que guanyen les eleccions sense aconseguir la majoria absoluta porta els afectats, singularment el PP i el PSOE, a reclamar un canvi jurídic que els aplani el camí al poder. Ningú vol pactar perquè ningú vol repartir o ser exclòs del repartiment, ja sigui en llocs o en pressupostos. Pel que sembla, no hi ha pacte sense repartiment. Els programes queden en un segon pla.

Al PSOE no li urgia la reforma, perquè, tot i no guanyar les eleccions, tenia possibilitat d'arribar a acords amb Esquerra Unida o amb els nacionalistes. No així al PP, que clamava perquè governés la llista més votada. Finalment, la seva proposta es va imposar en l'àmbit municipal, de manera que si en una primera votació cap candidat no obté la majoria absoluta, serà proclamat alcalde el candidat de la llista més votada. No per això va deixar el PP d'injuriar els acords de majoria en contra aconseguits en primera votació per altres partits; despectivament els anomena «pacte de perdedors». No obstant això, ara s'han canviat les tornes. El PP no guanya les eleccions, però té amb qui pactar, donada la deriva de Ciutadans i l'aparició de Vox, mentre que el PSOE, sent el més votat, no té socis fiables. Els nacionalistes s'han tornat secessionistes, Esquerra Unida s'ha diluït i Unides Podem vol entrar en els governs sense deixar de fer oposició. El problema és que la solució donada per la llei per a l'elecció d'Alcalde no la consideren ni la Constitució ni els Estatuts d'Autonomia. Una i altres disposen que el candidat a la Presidència del Govern o de la respectiva comunitat autònoma ha de tenir la confiança expressa del respectiu parlament, és a dir, no pot ser investit si no rep més vots a favor que en contra.

La primera veu socialista demanant un canvi de regulació va ser la de Susana Díaz el 2015, quan, sense haver-hi una alternativa a la seva candidatura a la Presidència andalusa, Ciutadans es va obstinar a bloquejar juntament amb la resta de l'oposició la seva investidura, votant en contra, encara que a última hora es va abstenir. El seu lament no va trobar ressò en les files socialistes, perquè ja estava en marxa l'aplicació de la mateixa medicina al futur candidat del PP al Govern de la nació, el famós «no és no» de Sánchez a Rajoy. Després de les eleccions autonòmiques de 2019 hi va insistir, ja que el «pacte de perdedors» entre PP, Ciutadans i Vox li va impedir l'accés a la presidència andalusa, tot i haver guanyat el PSOE les eleccions.

La seva proposta és implantar un sistema d'investidura semblant al previst en el reglament del Parlament basc i que és similar a l'asturià; en el mateix sentit s'ha pronunciat recentment el seu company Eduardo Madina. El procediment bàsicament consisteix en la possibilitat de presentació simultània de diversos candidats i que els diputats només puguin votar a un d'ells o abstenir-se, però no votar en contra. En una primera votació s'exigiria majoria absoluta, però en la segona sortiria elegit el que dels dos candidats obtingués més vots al seu favor. El més rellevant és que si es presentés un sol candidat, que és l'habitual, el sistema de votació no variaria, de manera que n'hi hauria prou que el candidat es votés a si mateix per ser electe; la resta serien abstencions, perquè el vot en contra seria un vot nul.

El «no és no» ha mudat de bàndol i d'interpretació. De fermesa democràtica ha passat a ser per al PSOE un insensat obstruccionisme i els que abans demanaven l'abstenció per deixar governar el partit més votat i no haver d'acudir a unes noves eleccions, ara consideren patriòtic no facilitar la investidura, desentenent-se de les seves conseqüències.

En realitat, el problema no és constitucional, sinó polític. El sistema d'investidura presidencial ha funcionat bé fins al 2016 i el col·lapse que es va produir aquell any va obeir a excepcionals raons polítiques (corrupció, secessionisme), que són les que van propiciar el no menor excepcional èxit de la moció de censura contra Mariano Rajoy. El sistema no estaria avui en qüestió si Ciutadans pactés de nou la investidura amb el PSOE, pacte que va ser insuficient el 2016, però que ara permetria un Govern amb majoria absoluta. La deriva de Ciutadans cap a la dreta i el seu menyspreu a qualsevol acord amb Pedro Sánchez ha permès que el valor dels vots que maneja Podem creixi per sobre de la seva quantia real i ho està intentant aprofitar Pablo Iglesias per rehabilitar el seu malparat lideratge. La negativa de Sánchez a un govern de coalició és, sobretot, un rebuig de pla a que hi hagi un govern bicèfal, perquè això passaria si Iglesias entrés al Consell de Ministres.

Establir un sistema que imposi a l'oposició l'obligació d'abstenir-se en la investidura d'un candidat a la Presidència del Govern és un fracàs polític i des del punt de vista parlamentari un contrasentit. En impedir votar no, es priva de valor l'abstenció, que pot servir tant per negociar la investidura com per explicar les raons de no votar en contra. En impedir votar no, es perd també la possibilitat de matisar la negativa, condicionant una possible abstenció a un canvi del candidat proposat pel partit guanyador; per exemple, si en comptes de presentar un candidat responsable de la corrupció, se li suggereix que en presenti un altre de més honorable. En fi, en impedir votar no, es produeix un efecte pervers, igual que succeeix amb la immediata proclamació d'Alcalde després d'una primera votació fallida; s'afavoreix la passivitat del candidat, perquè, malgrat estar en minoria, no té necessitat d'arribar a acords per sortir elegit. El sistema no només ha de facilitar que es formi sense demora un Govern, sinó també que hi hagi governabilitat durant la legislatura. Per això ha d'incitar al pacte i no a la prepotència de qui no té la majoria.

Posats a canviar l'actual sistema per tal d'evitar la interinitat governamental, potser seria millor adoptar-ne un de semblant al suec. En síntesi, la Presidència del Congrés (o el Rei), en atenció al resultat de les eleccions i dels possibles suports parlamentaris, proposaria un candidat a president del Govern i el sotmetria a votació. Si aquest no tingués una majoria absoluta en contra, seria proclamat president. Si concités aquest alt grau de rebuig, es tramitarien noves propostes i, si en el termini de dos mesos cap candidat hagués accedit a la Presidència per aquest procediment, les Corts quedarien dissoltes i es convocarien noves eleccions.

Però no ens enganyem, cap sistema és bo quan no ho són aquells que han d'aplicar-lo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit