Finalitzada la sessió amb la segona votació frustrada del candidat a la presidència, José Luis Ábalos pronuncia un peremptori «abstenir-se no és tan greu». La frase de l'avui ministre, per explicar el vot del PSOE després de la moció de censura amb investidura plantejada per Pablo Iglesias fa dos anys, sona diferent quan és rebuda en lloc d'emesa. Als populars i socialistes, amb el que ells han estat, els costa entendre que un partit no val pel que té, sinó pel que necessita. La setmana passada, Podem podia triar, Sánchez no. Pretenia jurar el càrrec amb la fórmula de Lluís XV, «només en la meva persona resideix el poder sobirà». Però abans necessitava els vots.
Ha tornat l'Espanya d'«a mi aquest tio no em...». Aquesta expressió havia estat bandejada de la transició, on cada trobada es resolia amb un acord. El mateix Sánchez confessava dimarts que no podia pactar amb ERC o PNB, perquè els seus rivals li retreurien que s'havia lliurat als independentistes. Un cop frustrada la seva aliança amb tothom excepte el cèlebre diputat càntabre, Casado i Rivera denigren el president en funcions per haver-se venut als separatistes. Vist que el resultat seria idèntic, per què no haver amarrat La Moncloa amb totes les forces del Congrés disposades a una transacció, igual com va passar en la moció de censura de juny de 2018.
Sánchez ha pactat, amb la dreta. Dona peu a totes les acusacions que provinguin del conservadorisme ranci, ni tan sols ha reparat que la Dretíssima Trinitat no coneix ni els primers nombres. Si el PSOE tampoc és constitucionalista, en companyia de Podem, ERC, PNB i per descomptat Puigdemont, resulta que el Parlament té una majoria absoluta de forces contràries a la Carta Magna. Segons els braus PP, Vox i Ciutadans, els espanyols han votat un Brexit de si mateixos, mitjançant el qual declaren dissolt el país. En aquest sinistre esperpent reposa la visió política dels que a continuació escruten les inconsistències de Podem.
Al país valleinclanesc, Junts per Puigdemont es felicita de la justícia poètica que els vots contraris a Sánchez sumin 155, però oculta castament que JuntsxCat ha apostat amb els seus sufragis per aquest article diabòlic de la Constitució, igual que en el seu dia va votar entusiasta la reforma laboral de Rajoy. L'apel·lació contínua a la puresa pròpia, enfront de la contaminació de l'adversari, garanteix l'absència de pactes. El fracassat president del Govern no s'ha obert a cap als suports imprescindibles, vegeu la seva estrambòtica defensa del monocolor, sinó que la seva xifra més citada són els 140 anys d'existència del PSOE que el va maltractar. En si mateix, aquesta dada numèrica només aclareix que és un partit antic. En temps dels Google i Facebook que fascinen Sánchez, un segle i mig és una dada negativa.
El Rei també és un perdedor de la investidura, per darrere dels votants d'esquerres i de Sánchez, encara que per davant d'Iglesias i d'Albert Rivera. Les sis propostes d'aspirants a la presidència del Govern emanades de La Zarzuela després de l'abdicació no han arribat a bon port. Els mals actuals s'inicien quan Rajoy es nega a atendre ni tan sols el seu assenyalament com a candidat per Felip VI. Els ensumadors de cops d'Estat examinaran algun dia el significat profund d'aquest menyspreu. L'últim president del PP perdria altres tres votacions d'investidura, abans de ser salvat del naufragi pel PSOE. Aquesta instància salvaria l'actuació de la Corona, llevat que el mandat va cessar abruptament per la moció de censura. El monarca també va afavorir les quatre derrotes per votació de Pedro Sánchez. Hi ha algun líder polític en condicions de governar Espanya, en sintonia amb la Constitució tan grapejada pels que no saben manejar-la per a la seva missió elemental d'ordenar la convivència?
El desballestament de Podem no consisteix a ser el primer partit minoritari que infravalora una vicepresidència del Govern, sinó en el fet que va estar a punt de caure en la temptació de votar en contra d'un candidat d'esquerres, per enfonsar-lo en companyia de Vox. L'honor vicepresidencial sembla una concessió suficient, però només el partit morat respondrà davant els seus votants pel menyspreu al càrrec. De fet, ningú s'ha esquinçat les vestidures per aprendre de llavis de Casado que Sánchez va renunciar a una dignitat equivalent en un executiu de Rajoy.
Resulta curiós que els mateixos que bastonejarien Podem per vendre les seves essències per una vicepresidència, manifesten ara el seu estupor davant d'una formació que rebutja aquest honor. L'obsessió pel sospitós habitual obvia que Sánchez té un altre veí ideològic, anomenat Ciutadans i que també ha menyspreat per endavant l'esbombat rang de vicepresident. És una aberració freqüent. A la dreta el poder se li suposa, l'esquerra ha de conquerir-lo. I Sánchez no ha sabut fer-ho.
