El retorn de les nacions s'escriu amb regles torts, alguns sorprenents. És el cas de Boris Johnson, nou primer ministre del Regne Unit, al qual -sigui o no cert- ja saluden com el Trump britànic. El gran temor d'Europa no és el Brexit, sinó la possibilitat que surti bé a mig termini i no constitueixi una catàstrofe. La por frenava May, que buscava un pacte racional amb les autoritats de Brussel·les; és l'absència de por, en canvi, el que enardeix la retòrica inflamada de Johnson. Un Brexit reeixit -insisteixo, a uns anys vista- no alimentaria el malson d'un continent altra vegada fragmentat, que marxa a diferents velocitats i persegueix objectius diversos? Una Itàlia fora de l'euro que volgués impulsar les seves exportacions gràcies a una lira devaluada; una Alemanya que, al costat de la seva zona d'influència -Suècia i Dinamarca, Àustria i Holanda-, es cansés de pagar el compte als veïns del sud; una Europa de l'Est que, un cop més, sol·licités protecció i empara a Rússia... En altres paraules, la por al Brexit és a la seva viabilitat, que dinamitaria -en cas de confirmar-se- l'articulat i els dogmes de la globalització. És la mateixa por que es té a Donald Trump i que no se soluciona amb rialles histèriques.
Als nostres ulls hi ha alguna cosa profundament pertorbadora en la figura de Boris Johnson: les seves formes assilvestrades i la seva exquisida cultura clàssica d'old boy etonià, el seu discurs antiimmigració i la seva admiració per Churchill, les seves cites de Shakespeare i la seva retòrica populista, el seu esbiaixat nacionalisme i la seva defensa de les classes mitjanes. Resulta pertorbador perquè tots havíem assumit la lentitud burocràtica de la política i oblidat les seves recurrents acceleracions, la seva gramàtica passional. Johnson ha assegurat que el proper 31 d'octubre el Regne Unit deixarà Europa «sigui com sigui», la qual cosa vol dir a qualsevol preu. A costa -posem per cas- de la integritat territorial del seu país -ara que l'amenaça escocesa torna a reactivar-se- o d'una caiguda del PIB que el Banc d'Anglaterra ha xifrat en el 8%. I, no obstant, persisteix una pregunta que faríem malament de menysprear: i si, malgrat tot, Londres continua sent una ciutat referent? I si el Regne Unit es converteix en una mena de Singapur de l'Atlàntic exercint de pont comercial entre Amèrica del Nord, la UE i les antigues colònies britàniques? I si els esteroides pressupostaris que combinen fortes inversions amb retallades d'impostos aconsegueixen mantenir en peu l'economia del país? I si...
Aquest hipotètic condicional -per poc plausible que sembli- recorre la política europea: què passaria si Londres sortís airosa del seu desafiament a Brussel·les? Quin missatge llançaria a la ciutadania de la UE? Com afectaria la moneda única i els programes comunitaris? I com es traduiria en els missatges dels diferents partits a mitjà termini? Es tracta d'un escenari improbable però no impossible, com tants altres en la història. Els fusts torts de la humanitat ens defineixen més que els camins rectes o les propostes racionals. «Qui es mou no surt a la foto», va sostenir en una ocasió Alfonso Guerra. Però, al final, de vegades qui es mou és qui surt guanyant. Contra tot pronòstic. Aquesta és l'aposta de Boris Johnson, nou primer ministre de la Gran Bretanya, un polític excèntric i estrambòtic. I és la gran por d'Europa en un món sense guia ni fre.
