Fins al mes de setembre no sabran els ciutadans si es veuran obligats a tornar a les urnes en unes eleccions generals. Han viscut uns dies intensos de negociacions, manifestacions i fracassos parlamentaris. Però avui alguns polítics de casa nostra no són un exemple ni des d'un punt de vista ètic ni moral.

La corrupció ha estat letal per a algunes formacions com el PP assetjat pel cas Gürtel i pel PSOE en el cas dels ERE a Andalusia. En ambdós casos els presidents de les comunitats autònomes s'han vist obligats a seure a la banqueta dels acusats i fins i tot algun d'ells ha ingressat a la presó.

Aquests escàndols són decebedors. La classe política hauria de donar exemple de com gestionar els diners públics i en canvi actuen sense escrúpols, tot pensant que mai no els hauria de passar res.

Però ara que des de les xarxes socials tothom opina i hi diu la seva caldria que molts càrrecs públics revisessin els seus comportaments, tot tenint present que haurien de ser un exemple per a la majoria d'electors. No tot s'hi val en política i aquells que ens volen administrar cometen greus errors només pensant en el seu benestar i sense pensar que avui són molts els treballadors mileuristes i que arriben a finals de mes amb moltes dificultats.

Un exemple d'aquesta manca d'ètica és la dels líders d'Unides Podem, Pablo Iglesias i Irene Montero, que es van gastar gairebé set cents mil euros en un xalet a Galapagar, a la comunitat de Madrid. Tenen tot el dret a comprar-lo, però Iglesias criticava contínuament els polítics i empresaris que vivien en xalets als afores de la capital. Una de les seves víctimes fou l'exministre d'Economia, Luis de Guindos, que es veié obligat a suportar una campanya duríssima dels de Podem quan es comprà un àtic de luxe a Madrid. Ja no parlen dels pisos de Vallecas ni del transport públic, però el seu descens electoral segur que té alguna cosa a veure amb aquesta manca de coherència.

Un altre cas de poca transparència és la del secretari d'organització del PP, Javier Maroto, que és un dels col·laboradors íntims de Pablo Casado. Es va quedar sense escó a les corts atès que els conservadors fracassaren estrepitosament a Euskadi. Maroto fou alcalde de Vitòria una colla d'anys. Però ara necessitava un sou públic i sense cap vergonya l'han empadronat a Sotosalbos, un poble de Segòvia d'un centenar d'habitants. Aquest fou el pas imprescindible perquè amb els vots del PP i de Ciutadans pogués assolir ser senador per Castella-Lleó. Pot ser legal, però és impresentable aquesta manera de fer política. Cal recordar que Maroto va denunciar que estrangers s'empadronaven il·legalment a Vitòria per poder cobrar ajudes. Ara ell ha fet el mateix i no li cau la cara de vergonya.

Aquests podrien ser dos dels casos que de debò perjudiquen en general la classe política que haurien de donar exemple d'austeritat com fan els servidors públics en democràcies avançades com la sueca o la danesa, per exemple. Es generalitzen casos d'una nova manera de fer política que en cap cas significa una millora de la democràcia, la qual s'hauria d'amanyagar molt més.

En aquestes darreres eleccions s'han generalitzat casos que no es veien des de l'època de la UCD en plena transició als anys vuitanta. Estic parlant dels paracaigudistes que en altres èpoques eren coneguts com a «cuneros». Així tenim Girauta de Ciutadans com a diputat per Toledo, la madrilenya Cayetana Álvarez de Toledo pel PP de Barcelona o l'advocat de Puigdemont per Girona. Tot plegat un joc de despropòsits que faria possible una llista molt llarga. I si no, que ho preguntin a Alicia Sánchez-Camacho, que avui és membre de l'Assemblea de Madrid, o Andrea Levy, que és una de les dones fortes de l'Ajuntament madrileny i que en campanya electoral, sense saber massa cosa de política local, volia donar lliçons a la mateixa alcaldessa, Manuela Carmena.