Fa unes setmanes es va difondre la notícia que en un remot lloc de Sibèria, a 3.700 quilòmetres de Moscou, un caçador va ser atacat per un enorme os que li va trencar l'espinada i després, ja immobilitzat, el va arrossegar fins al seu catau, una cova on va estar durant un mes fins que els gossos d'un altre caçador el van trobar aprofitant que l'os havia sortit. Allà jeia el pobre home fet una desferra (a les fotos sembla un figurant d'una pel·lícula de «morts vivents»), brut i crostrós, que només va encertar a obrir breument els ulls i murmurar alguna cosa incomprensible. El diari Eurasia Daily, que va donar la impactant notícia, el va batejar com «la mòmia parlant» i la història va fer la volta al món acompanyada de fotografies esgarrifoses. Es deia que l'os pretenia mantenir-lo amb vida per menjar-se'l durant els mesos d'hivern quan la temperatura de la zona baixa fins als 43 graus sota zero, i que ell havia aconseguit sobreviure fins al seu rescat amb una mica d'aigua que es filtrava per les parets de la cova i amb restes del que l'os menjava i que quedaven a l'abast de la seva mà, ja que amb la columna trencada no es podia moure. La història recorda la de la pel·lícula Revenant interpretada per Leonardo di Caprio.
El que passa és que tot és mentida. L'interès mostrat en el cas pels mitjans de comunicació de tot el món va acabar revelant que tot era un immens muntatge del diari siberià. Ni havia passat res semblant a Sibèria, ni l'individu en qüestió era rus sinó un pobre kazakh que estava sent tractat en un hospital d'Aktobe (Kazakhstan) d'una forta depressió combinada amb una lletja malaltia de pell relativament comuna a la regió. Així que ni os ni Rússia, l'únic veritable sembla ser el nom del pobre desgraciat, Alexander, que a més i per sort per a ell ja ha estat donat d'alta a l'hospital on el van tractar, cosa que indica que tampoc tenia la columna vertebral partida. Tot ha estat una maquinació de l'Eurasia Daily, encara que cal reconèixer que encara més esperpèntic va ser el que es va viure la setmana passada al nostre Congrés dels Diputats.
Me n'alegro pel tal Alexander i confesso que vaig sentir una certa decepció davant l'engany, ja que el seu aspecte fotogràfic feia perfectament plausible la història d'haver estat durant un mes al cau d'un os, i la seva «miraculosa» supervivència em semblava un homenatge a la capacitat de lluita (ara es diu «resiliència») de l'ésser humà. Doncs no, tot fals.
I passada la decepció inicial, dues són les reflexions que em venen a la ment: la primera és que la «Mare Natura», que des de Rousseau se'ns pinta de color de rosa quan ens ofereix una meravellosa posta de sol des d'uns penya-segats o un jardí amb papallones voleiant entre les flors, és en realitat molt cruel i ho ha estat sempre des del Big Bang i des que la violenta fusió d'hidrogen en el cor de les estrelles està en l'origen de tota la resta. I com que no som plantes capaces de convertir en energia vital la llum solar ni tampoc som herbívors bonassos, els altres animals sobrevivim des del principi de l'evolució a base de menjar-nos els uns als altres: els ocells mengen insectes, els lleons mengen zebres i nosaltres estabulem en condicions terribles milers de milions de gallines, xais, porcs i vaques per devorar-los després, encara que no els veiem els ulls perquè arriben a casa asèpticament envasats pel supermercat. Els humans som els més grans depredadors de la Terra i ara estem a punt de causar una altra extinció massiva de vida amb la superpoblació i amb els gasos d'efecte hivernacle... que poden acabar fent-nos anar també en orris a nosaltres. Des d'aquest punt de vista, si l'os s'hagués menjat el caçador només hauria complert amb el destí cruel d'obtenir l'energia que necessita per viure devorant amb la major naturalitat el que se li va posar per davant.
L'altra reflexió té a veure amb el fet que el que veiem en els mitjans de comunicació i a les xarxes socials no és de fiar i cada vegada ho serà menys. Les fotos d'Alexander semblaven molt més reals que les de la pel·lícula de Leonardo di Carpio, que tampoc ho eren tot i que en aquest cas ho sabéssim. Sé que no és nou i que ja Stalin esborrava de les fotos els que ordenava matar perquè ni tan sols existissin en el record (com també succeeix al 1984 d'Orwell), i que el 28 de desembre, «dia dels Innocents», era costum entre nosaltres fer broma trucant alguna foto al diari.
Ara no es fa broma, ara es menteix sense embuts i en això és imbatible l'actual inquilí de la Casa Blanca, que ho fa compulsivament moltes vegades al dia (el New York Times en porta el compte i són milers de mentides des que va prendre possessió) sense que l'opinió pública li ho tingui en compte i tot i la barroeria de moltes de les que en el seu honor ja anomenen «veritats alternatives». El que vol dir que ens estem acostumant a que se'ns menteixi sense que passi res i això és molt greu perquè el problema només està començant i va a més. Potser aquesta sigui la raó per la qual hi ha gent que no creu que Armstrong arribés a la Lluna fa 50 anys, o que un 7% de brasilers segueixi pensant que la Terra és plana. Les mentides repetides porten a l'absurd.
