A primers de 2017 va emmudir la vida monàstica al clos conventual de la Pujada del Rei Martí que s'havia iniciat l'any 1618. Els veïns del barri trobem cada dia a faltar el toc agut de la petita campana de les Caputxines que tocava a l'oració de matinada a dos quarts de sis. L'enorme edifici, amb dos claustres, unes vistes excepcionals al mar de teulades del Barri Vell, una mirada familiar als murs de la Catedral i el claustre, als campanars de Sant Feliu i la Catedral, amb el veïnatge de Sant Lluc, buit, conserva la simplicitat de les cel·les, dels passadissos, del cementiri i del conjunt de les dependències monàstiques.
Quatre-cents anys de vida monàstica, de severa clausura, de pobresa extrema, amb breus interrupcions provocades per les convulsions de les guerres com en el cas de la Guerra del Francès. En general però les Caputxines van sobreviure amb continuïtat enmig de les convulsions esmentades. El convent era com un oasi d'espiritualitat austera enmig de la sòrdida pobresa d'un dels burgs més pobres de la ciutat.
Potser la interrupció més clara de la vida monàstica va ser en el segle XX. Durant la Guerra Civil Espanyola el convent va ser convertit en un estatge per acollir refugiats; les Caputxines va ser habilitat per a aquesta funció després d'un breu període a les Vetlladores i completava un conjunt de quatre refugis amb el Col·legi de la Sagrada Família (refugi núm. 1), exconvent de les Butinyanes a la plaça dels Lledoners (refugi núm. 2), excarmelites en aquell moment Pro-Infància Obrera a la carretera de Barcelona (refugi núm. 3) i el núm. 4, l'exconvent de les Caputxines a la Pujada del Rei Martí.
El misteri de la clausura es manté viu per la immensa majoria dels gironins que no saben i no han vist mai el món que s'amaga darrere els murs contundents del convent. És el mateix misteri que ha dominat l'escena durant segles amb comptades excepcions en ocasió de visites de caire cultural sempre adequadament autoritzades pel bisbe de la diòcesi.
És doncs un fet excepcional que fossin uns ulls estrangers, d'un il·lustre viatger i dibuixant francès, Alexandre de Laborde, dels primers que captessin, copiessin i fessin difusió de les dependències del convent que en els inicis del segle XIX tenien incorporats els anomenats «Banys Àrabs», els banys civils medievals de la ciutat on per torns cristians i jueus es banyaven.
No és gens estrany, doncs, que amb el coneixement del que es guardava a l'interior de la clausura diverses veus de la ciutat i de fora insistissin en la necessitat de convertir els Banys en un patrimoni visitable i gestionat per les institucions públiques com ho havia fet Enric Claudi Girbal el 1808, Josep Puig i Cadafalch el 1909 i Carles Rahola el 1925.
Finalment la iniciativa i el mèrit va correspondre a la Diputació de Girona que va emprendre al final de la dècada de 1920 una negociació amb la comunitat de monges Clarisses Caputxines de Girona. La base de la negociació consistia en l'obtenció dels espais dels Banys per part de la Diputació amb l'objectiu d'excavar-los, rehabilitar-los i fer-los visitables oferint a canvi a les Caputxines l'adaptació de les dependències conventuals amb les obres necessàries per traslladar-hi totes les instal·lacions que les monges tenien en la part dels antics Banys, successivament modificats i desvirtuats per les obres que s'hi havia fet. Com que les monges no podien vendre l'únic camí possible per a la segregació dels Banys era la cessió dús.
Després d'una visita de diversos tècnics (Emili Blanch, Jeroni Martorell, Rafael Masó), Joan Subias per la Diputació, el regidor Enric Gruartmoner en representació de l'Ajuntament de Girona i representants de l'església (Josep Morera, canonge i Ramon Pérez, capellà de les monges), el diumenge 16 de desembre de 1928 i d'un informe jurídic del secretari de la Diputació i d'un informe del tècnic de cultura Joan Subias, el 26 de febrer de 1929 la Diputació va acordar subscriure l'acord amb les caputxines. El 21 de juny de 1930 les monges van inscriure, no ho havien fet mai abans, el convent al Registre de la Propietat i el 25 de juny de 1930 es feia la insc ripció del conveni en el que constava el compromís de la Diputació al pagament de 3.000 pessetes el primer any i 1.500 pessetes cada any posterior alhora que es reconeixia a favor de la Diputació el dret de tempteig i retracte si les caputxines haguessin volgut vendre el convent.
Des de 1929 els arquitectes Jeroni Martorell, Emili Blanch ( en nom de la Diputació) i Rafael Masó (en nom de les pròpies monges i de la Comissió de Monuments) van anar definint en diversos informes les obres que s'havien de dur a terme. Una primera fase de les obres amb els Banys ja segregats va ser objecte d'una visita d'Alfons XIII i la seva família el 28 de maig del'any 1930 i amb aquest motiu es va editar un opuscle per part de la Diputació amb textos d'Emili Blanch i de Carles Rahola. Les obres seguirien en els anys successius de forma intermitent i culminarien després de la mort de Rafael Masó (1935) l'any 1936 amb la intervenció de Josep Puig i Cadafalch i l'obertura a la visita pública. Els Banys esdevingueren símbol i emblema de la civilitat republicana i dels ideals de cultura de tota una generació.
Amb la Rosa Maria Gil hem explicat al llibre Rafael Masó arqueòleg (Girona, Ajuntament, 2018) quina és la situació actual del monument i del convent. Així el 20 de setembre de 1979 la comunitat va transformar el seu dret de possessió, inscrit en la inscripció 1ª el 21 de juny de 1930 en una inscripció de ple domini, del convent i dels Banys al Registre de la Propietat.
Com hem dit a primers de 2017 es va extingir la vida monàstica i la comunitat ha rebut l'autorització de venda per part del Vaticà. Les Caputxines, amb els Banys, està en venda. Pel que fa als Banys la Diputació pot activar els seus drets i d'acord amb el conveni procedir a calcular com es valoren els drets de tempteig i retracte i com les obres fetes i els pagaments efectuats per part de la Diputació. Hi ha doncs un mecanisme per garantir la transformació definitiva dels Banys Àrabs en plena propietat pública.
Ara bé. La resta del convent també està en venda si bé l'espai que ocupa el convent està sotmès a unes restriccions d'ús fixades pel planejament urbanístic de Girona. S'ha fet públic l'interès de la Diputació, amb acompanyament de l'Ajuntament, per la compra de la totalitat de la finca. Sempre que, com s'ha dit, hi hagi acord en el preu.
Però més enllà del preu ha de quedar clar l'alt interès del conjunt de les Caputxines per esdevenir propietat pública de les institucions amb l'objectiu de fixar un patrimoni, estudiar-lo i rehabilitar-lo i posar-lo al servei dels projectes culturals del país, de la província i de la ciutat. Sense anar més lluny per tal d'explorar algunes dependències que podrien ser dels Banys malgrat haver quedat de la banda de la clausura i per fer les corresponents excavacions arqueològiques. S'hi afegeix el valor de tot el convent pel seu valor intrínsec i pel fet que es toca amb els Banys i que podria esdevenir un accés alternatiu a l'actual convertint tot el conjunt en un equipament cultural de primera magnitud dotant els Banys Àrabs de nous circuits que fins ara eren impensables.
La inversió pública a les Caputxines és una inversió en el mercat de futurs i és evident que si no qualla l'acord institucional deu haver-hi un munt de possibles compradors privats a l'aguait pensant en algunes utilitzacions de caràcter privat i lucratiu.
