Les últimes dades de l'economia espanyola indiquen que segueix creixent, però amb una frenada. En general, l'evolució de l'economia és inestable amb tendència la baixa. L'ocupació ha registrat al juliol la pitjor dada des de 2008. Les borses estan en caiguda lliure. El dèficit de l'Estat ha pujat un 27% el primer semestre. A banda dels problemes interns, el pessimisme sobre el Brexit després de l'elecció de Boris Johnson com a primer ministre i la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina repercuteixen negativament en tota l'economia mundial. Els temors a un profund alentiment o una recessió estan presents. En aquest context, és quan resulta més indignant veure la deixadesa, vorejant el passotisme, dels polítics. A Espanya per la incapacitat de formar govern. I a Catalunya per l'absoluta inacció d'un Executiu preocupat exclusivament en la propaganda i distanciat dels greus problemes estructurals que pateix el país després de set anys de desgovern.
La fi del bipartidisme ha elaborat a Espanya un país inestable que viu instal·lat en l'excepcionalitat. La cultura del pacte, imprescindible en el nou escenari, brilla per la seva absència. L'activitat pública, que hauria de guiar-se per criteris racionals i buscar l'interès general, transita pel terreny de les emocions, els personalismes i la víscera. El fiasco de la investidura de Sánchez ha activat el compte enrere per a la repetició electoral. Si la desavinença es manté més enllà del 22 de setembre, els espanyols seran convocats a les cinquenes eleccions aquest any, les segones generals que caldria repetir per incompetència dels polítics des de 2016. A Catalunya, hem tingut quatre eleccions autonòmiques en els últims nou anys. No hi ha garanties que els resultats siguin diferents, entre altres raons perquè és probable que el PSOE i Unides Podem tornessin a necessitar-se per governar. L'única cosa que hauria evolucionat, sens dubte cap a pitjor, seria el cansament ciutadà. Pedro Sánchez i Albert Rivera, els mateixos que el 24 de febrer de 2016 van signar un acord de govern que Pablo Iglesias va fer miques, no es poden ni veure tres anys després. El bipartidisme ha donat pas a una confrontació entre blocs amb oberta competència en el si de cada un d'ells que dinamita qualsevol possibilitat d'avinença. La provisionalitat dura ja massa. La classe política no aconsegueix complir amb la seva obligació, la qual cosa abona la idea col·lectiva que els que han d'oferir solucions no només formen part del problema sinó que contribueixen a engrandir. Al setembre serà més difícil encara. Excepte sorpresa, sortirà la sentència del «Procés» i el Regne Unit avançarà implacable cap a la ruptura amb Europa. Els veritablement perjudicats són els ciutadans perquè els problemes s'enquisten i les reformes no poden esperar eternament.
