L'objectiu de l'independentisme era (suposadament) arribar al moment de la sentència amb la màxima unitat i en plenitud de forces, però a les portes de conèixer el dictamen del Tribunal Suprem ha de reconèixer que s'ha tocat fons (en paraules d' Elsa Artadi) i ha de fer front a una batalla campal entre partits i entitats. La pugna més aferrissada l'estan protagonitzant els últims dies l'Assemblea Nacional Catalana i Esquerra Republicana. Després que l'ANC anunciés que no convidaria els partits a l'espai d'autoritats aquesta Diada, Josep Huguet els va qualificar de colla d'exaltats que volen convertir la manifestació en un aquelarre purificador contra els traïdors. Les seves paraules van rebre el suport d' Anna Simó, que també va anunciar que no aniria a la manifestació per primer cop en més 30 anys. Ahir va ser l'exdiputat Joan Tardà qui va denunciar que l'ANC s'ha convertit en un contrapoder i els va acusar d'haver pervertit la voluntat diàfana de l'independentisme de ser plural i obert. Però això no anava de baix cap a dalt? Si el poble ordena, els partits obeeixen... oi? És clar que les instruccions cada un les interpreta com l'interessen. La política catalana ha abusat d'anar repetint que calia complir el mandat de l'1 d'octubre deixant per cada un la idea del que això significa. Per a Esquerra ara fa prop de dos anys va voler dir que calia tirar endavant la declaració d'independència evitant una convocatòria electoral i avui que cal posar punt i final a la legislatura amb l'objectiu de sumar després una majoria més àmplia. Per a Tardà que això és un objectiu compartit és una realitat diàfana, però l'únic indiscutible per a la resta de partits és que defensaran el contrari del que proposen els republicans. Junts per Catalunya aposta ara per la continuïtat de la legislatura encara que siguin incapaços d'explicar per què servirà i la CUP, que va dinamitar la majoria parlamentària, s'ofereix a refer-la. Se'ls veu (a tots) el llautó.
