07 de agost de 2019
07.08.2019

Contes estiuencs

06.08.2019 | 23:36

1 «La meva amiga i jo estàvem estesos damunt la sorra de la platja, quan una gran ona va posar-se sota els nostres cossos adolescents i s'hi va quedar quieta. Al cap de poc notàrem com dits d'aigua acaronaven les nostres pells i s'enfilaren per totes les parts del cos. El pessigolleig era tan agradable que deixàrem que seguís el seu propòsit.

No va trigar gaire l'onada a embolcallar-nos i arrossegar-nos al mar. Un cop allà, altres ones vingueren i s'ajuntaren per formar-ne una de molt grossa. Navegàrem, navegàrem, navegàrem. Navegàrem abraçats sempre».

2. «– Vols venir a enamorar-te a la cova de l'amor? –preguntà la nena al seu amic.

– No n'havia sentit a parlar mai, d'aquesta cova.

– Pocs la coneixen, és pregona i fosca, i quan toques la paret del fons sents que el cor s'ha enamorat.

– Però de qui m'enamoraré? Perquè sense saber qui és ella no sé què dir-te.

– T'enamoraràs de la nena que tu decideixis.

– Però ella s'enamorarà també de mi?

– Si la nena que vols que s'enamori de tu soc jo, sí, ara bé, si és una altra, no ho sé. No et vols enamorar de mi?

– No sé si m'agradarà.

– Doncs enamora't i ho sabràs perquè si no t'enamores no ho sabràs mai.

– Bé, m'has convençut, entrem doncs a la cova.»

3. «– Somiava un somni en què jo em convertia en un ocell –va dir la nena al seu amic.

– M'agrada com comença. Què et va passar?

– Doncs que em vaig fer ocell i vaig començar a volar amb soltesa pel cel; veia els xais en els prats, les teulades dels pobles, em ficava dins dels núvols i sortia xopa, m'esbandia i seguia volant.

– No et cansaves de volar tant?

– Sí. Fatigada del tot em vaig bressolar en la branca d'un pi, vaig quedar endormiscada i vaig somiar que una nena somiava que era un ocell, alçava el vol i corria pel cel fins parar-se a descansar al meu costat, a la mateixa branca. I la nena s'adormí i somià amb una altre nena que s'aixecava del llit i es posava a volar, fins aturar-se també...

– A la mateixa branca. Què vas fer tu?

– Les vaig despertar perquè temia que elles somiarien amb més nenes i totes plegades vindrien al mateix lloc i la branca s'esqueixaria i cauríem rostos avall pel pendent escarpat.

– Què els vas dir?

– Nenes hem de tornar als nostres llits perquè vindran a despertar-nos per anar al col·legi i no ens hi trobaran... Ja quedarem un altre dia perquè només es tracta de cabdellar somnis amb el mateix fil... Totes es mostraren d'acord amb la proposta.»

4. « Feia dies que contemplava la nena d'aigua estirada damunt la sorra prop d'una gran cascada; se li acostà per dir-li que s'havia enamorat d'ella.

– Jo també veia com m'espiaves i volia que t'acostessis per dir-te que m'agrades molt.

La nena li explicà que de petita estava feta de carn i ossos, però sentia tanta atracció per l'aigua, que l'obligava tostemps a estar-se banyant; un dia va demanar al riu que li canviés la naturalesa.

– El riu s'ho pensà dos dits i al tercer em digué que em fiqués sota el gran saltant per comprovar si era capaç de resistir la força de l'aigua sense tombar-me.

– Vaig aguantar amb dificultat i veié com els dies transparentaven, com si fossin de vidre, després els braços, les cames i finalment tot el cos. M'havia fet d'aigua.

El nen li digué que per estar amb ella tota la vida també es faria d'aigua.

– El riu no t'acceptarà perquè la tradició mana que només les dones puguin ser-ho. Però cada cop que et tiris al riu, jo vindré a buscar-te, jugarem i ens estimarem.»

5. «El nen va preguntar a la seva millor amiga que l'ajudés a travar una declaració d'amor convincent que impossibilités una nena a dir-li no. L'amiga va expressar en primer lloc que li agradaria escoltar una excelsa declaració i li va aconsellar que li digués de forma senzilla que l'estimava molt, a continuació li havia d'assegurar que pensava només en ella insistentment i que li hauria de prometre que sempre la voldria. La nena ha d'entendre bé que cap altra t'agrada i que la vida sense ella no tindria sentit.

El nen seguí fil per randa les seves indicacions i se li va declarar; ella va abraçar-lo perquè va escoltar el que més desitjava escoltar d'un nen.»

6. «La noia pel camí dels ametllers florits s'ajupia de tant en tant i anava collint. L'amic la va veure i es preguntà què podia interessar-li que ho agafés del terra i dels marges i ho guardés en el cistell de vímet. Quan va ser al seu costat la nena li ensenyà el que portava.

– Has arreplegat coses que t'agraden, flors, pedretes, branquillons, estrelles caigudes del cel que encara tremolen, plomes d'ocell, fòssils marins, minerals lluents i fulles de colors.

– He agafat paraules, els noms de les coses per escriure un poema. Caldrà que m'hi posi aviat. El que és en el cistell ho estenc damunt dels papers i així es fa escrivint el poema.

El noi li digué:

– Som ben diferents perquè on jo hi veig coses, la realitat, tu sempre hi veus paraules, literatura. Ets una poetessa. I per això t'estimo. Tanmateix no sé si ets una metàfora o una dona real.

– Besa'm i digues si el petó és carnal o literari.»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook