10 de agost de 2019
10.08.2019

Vulnerables

10.08.2019 | 00:27

L'avi estava dret a l'habitació. Portava unes espardenyes de color gris, una camisa blanca a ratlles i uns pantalons de pinces que li venien diverses talles grans. En els últims mesos s'havia aprimat i la mostra estava en uns forats del cinturó que havien anat apareixent en funció de la necessitat. I, com que la necessitat era imprevisible, els orificis també. Sense cap patró. El seu net l'esperava darrere la porta, per protegir la intimitat de l'avi i protegir-se de la pena. Anava a acompanyar-lo a urgències. Va sentir un gemec i va entrar. Només es va fixar en uns dits llargs i ossuts que no ensopegaven amb el cinturó. Maleïda tremolor. Tot d'una, aquell gran home, el seu protector i mestre de la vida, s'havia convertit en algú aterrit. S'havia obert la bretxa de la vulnerabilitat. «Aquests símptomes pinten malament», va dir. I el net li va acabar d'ajustar la sivella.

Una taula, dues cadires i un ordinador. En una banda, el senyor. En l'altra, la forense. A la cantonada, la filla. Pregunta, pausa i resposta. La doctora revisava els informes de neurologia de reüll. «Sí, veig els meus germans cada dia», «Sí, recordo el meu número de DNI», «Em sembla que 85 anys», «Un cafè? 100 pessetes?». Després de cada contestació, el pare buscava l'assentiment de la filla. En aquest moment, el va recordar fent la vertical a la platja o quan sortia de casa als matins perfumat. El seu pare havia estat totpoderós. Ara, mentre avaluaven les seves capacitats, semblava un nen desvalgut. Novament, la bretxa. «Em sembla que no n'he ensopegat ni una», va dir mentre sortien de les oficines. Efectivament, no n'havia ensopegat ni una, però això era el de menys.

Cada dia, a les tres del matí, en Joan es desvetllava. Era molt perfeccionista; així doncs, estava encantat de poder repassar els apunts. A classe mirava fixament el professor, convençut que podia llegir-li el pensament i que podia interpretar les mirades dels seus companys. Estava segur que xiuxiuejaven i confabulaven contra ell. Sortia del col·legi aterrit, mirant entre els cotxes i esperant que, en qualsevol moment, li fessin una emboscada i li clavessin una pallissa. Una matinada va sentir una veu. El psiquiatre li va donar el diagnòstic quan tenia divuit anys. Als vint, va rebre la incapacitat permanent. Ara està estable, però la seva existència és cruelment anodina.

Tots, abans o després, serem vulnerables. Per molt omnipotents, forçuts o rics que siguem avui. Ens convertirem en persones a qui protegir, cuidar i donar suport. Ara que es debaten tants temes urgents, convindria no oblidar els importants. Les persones amb capacitat per influir en les polítiques públiques haurien d'aplicar la màxima més simple del món: desenvolupa normes que t'agradaria que s'apliquessin amb tu, no vulguis per als altres el que no vols per a tu i tracta els altres com vols ser tractat. Empatia, informació comprensible i transparència en els diagnòstics. Que una persona amb malaltia mental ocupi un lloc que li permeti sentir-se útil i reconeguda socialment. Que mirem als ulls d'una persona gran i siguem capaços de veure-la i de valorar-la més enllà dels records esborrats. Bàsicament, que quan la bretxa de la vulnerabilitat s'obri (i segur que s'obrirà), minimitzem el seu impacte defensant a capa i espasa la dignitat de qui la pateix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook