Una de les semblances de l'escriptora Toni Morrison, morta fa dos dies als 88 anys, va recordar que la primera afroamericana a guanyar un Nobel de Literatura es preguntava per què les escenes d'amor de les pel·lícules mai les protagonitzen dones com ella. Grans, negres, madures, cansades. Senzillament normals, com els personatges dels seus llibres. Les dones corrents no venem històries meravelloses, ningú en el seu sa judici aspiraria a assemblar-se a nosaltres. No estem fetes de la matèria dels somnis, que diria un publicista. Amb aquesta premissa, resulta lògic que la Junta d'Andalusia hagi fet servir models dentals per il·lustrar els cartells de la seva última campanya sobre els maltractaments. Qui vol veure una dona desdentada perquè el seu exmarit li ha trencat una cadira a la cara sota el lema: «Ella ha patit maltractaments. Però la vida sempre és més forta». Molt millor un somriure perfecte, que ens convidi a pensar que, veritablement, les teves dents són més dures que el seu puny. I si no ho són, tingues paciència, que ja les reconstruirà un odontòleg. No és per tant la violència de gènere, de tot se'n surt, amb una envejable boqueta de pinyó.

No compro aquest missatge. Conec una dona que ha abandonat l'infern de la violència de gènere i porta una vida plàcida, sense grans riallades, però raonablement feliç. No sol esclatar a riure quan sorgeix el tema de les pallisses, i sempre esmenta com li va costar recuperar el somriure. No va poder fer-ho sense ajuda. D'això es tracta, de saber si l'Administració protegirà les amenaçades, de si les creu i perseguirà els seus agressors, o si només ven una moto d'optimisme fingit i malgasta els diners públics.

La campanya blanquejadora dental ha desencadenat la polèmica perquè es dirigeix ??a les víctimes del masclisme com si d'elles depengués que les agredeixin i abandonar l'infern. El feminisme ha reaccionat davant aquesta banalització d'una xacra que no cessa. Imaginem l'impensable, un cartell similar amb un víctima del terrorisme d'ETA. «Ell va patir un atemptat. Però la vida sempre és més forta». I un model guaperes, sense ferides, mostrant les dents en actitud passem pàgina. No passarà mai. Riu-te'n, del masclisme, que nosaltres seguim rient-nos de les dones.

De tot se surt, senyores, fins i tot d'un govern del PP i Ciutadans, amb un suport de Vox, que es nega a posar el focus en els violents, malgrat que la Comunitat andalusa ostenta el macabre rècord de dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles amb vuit crims des de començament d'any. Trenta-vuit a tot Espanya. Unes morts que s'entesten a desafiar les lleis de la física que s'inventa la dreta, perquè, en realitat, la vida no és més forta que un ganivet, que una escopeta de caça, que una llauna de gasolina, que un pal. La vida de Piedad Cruz, la penúltima en el tràgic còmput, no va ser més forta que el martell amb què el seu marit la va colpejar fins a matar-la fa un mes a la casa de Rute (Còrdova) abans de fugir amb els seus dos fills. Tenia 42 anys i era psicòloga. No sempre se surt il·lesa i somrient dels maltractaments, la Junta d'Andalusia no diu la veritat expressament.

La vida dels que estan en perill cal emparar-la amb mitjans i pasta, i no enviant missatges d'esperança a les potencials víctimes perquè es confiïn i els seus botxins les cacin amb més facilitat.