15 de agost de 2019
15.08.2019

Allioli

15.08.2019 | 00:22

El dinar de Waterloo amb tota la colla. Carles Puigdemont preparant l'allioli, que és la salsa de la desgràcia. Tota la pobresa de Catalunya, l'avara misèria dels catalans que per sort deixàrem enrere, està resumida en la cuina de l'all. És l'emmascardor del que s'ha podrit: escau a Puigdemont preparar-lo. Segur que és dels que seu a taula i diu bon profit.

El dinar de Waterloo, amb l'allioli, amb la Pilar, amb el raper també fugat, vet aquí l'aparatós museu del folklore i la nul·litat a què el mateix independentisme –una vegada més i com sempre– ha reduït Catalunya, sense que a Espanya li hagi calgut fer res per ajudar-lo. Els del «tot o res», com cada mig segle, han tornat a degradar-nos en la seva retòrica de desassossec i de misèria. Aquesta vegada ho tingueren tot a favor però és potser l'intent en què més ridícula ha estat llur desfeta. Ho digué Franco quan Carrero fou assassinat per ETA: «No hay mal que por bien no venga». En aquell moment ningú no el va entendre, però veient la foto de Waterloo jo crec que s'entén millor la càrrega de profunditat d'aquella frase.

Els convidats, les guitarres. Les cançons que va cantar l'expresident i els convidats buscant les lletres a l'iPhone. Fer llàstima i no adonar-se'n. Fer llàstima i exhibir-ho a les xarxes perquè no te n'adones, perquè fer llàstima és tot el que et queda i ho confons amb l'honor, o encara pitjor: amb la resistència. L'alineació de Waterloo era el cavall pàl·lid de l'Apocalipsi «i el seu genet era la mort». La derrota, com sempre, ha estat una derrota estètica: desafinaven, i ha estat l'estètica, i no a l'inrevés, el que ha desencadenat el desastre moral i ètic. Puigdemont preparant l'allioli explica el que ha passat: és aquest frau, aquesta mascarada, la memòria de la ignorància i de la fam de quan érem un país pobre i groller. Tot treballat al morter. Hi ha una olor de la fatalitat. Hi ha coses pitjors que la distància. Hi ha l'arrossegar-se pudint d'all.

Del mas de Rahola a Cadaqués a l'allioli del que va prometre èpica i va deixar els seus companys abandonats i empresonats, naufraga l'independentisme en el seu traç i el seu propòsit. El carceller en cap de Lledoners és Puigdemont, i Torra en té les claus i també promet èpica, però sobretot sense demostrar-ne mai cap. Més oli al morter, i més all. La Pilar ha presumit de totes les festes, fent la lloca, fent-se la que importa. Primer amb Mas, després amb Puigdemont i Trapero, enguany a Waterloo, però sempre cobrant, vivint de la ferida com només ella i el Toni Soler ho han sabut fer. Il·lustres munyidors de la ferida, insignes mercaders d'un temple sense Déu, però al capdavall d'un temple. Han estat els més insaciables recaptadors de la desgràcia aliena. Caixa cobri del dolor dels altres, em pregunto quants dels seus diners han donat a la causa. La Pilar i el Toni, que serien minyones líriques del sistema si no fos per Catalunya com a tema, si no fos pels contractes que l'independentisme orgànic els regala, si no fos per la ingenuïtat i el mal gust de la gent de bona fe que els confia el lideratge moral de la causa; em pregunto quants dels diners que han obtingut «xul·lejant» l'independentisme han donat a la caixa de resistència, o als qui van ser tan rematadament imbècils de fer-los cas i de fer el que ells els van dir que fessin. Voldria saber la xifra, la quantitat exacta d'euros, la mesura precisa de solidaritat i tendresa amb què Pilar Rahola i Toni Soler agraeixen el sucós negoci als seus patrocinadors.

No crec que la xifra sigui cap misteri, ni que es diferenciï gaire de zero. Sempre els hem pagat nosaltres. Els paguem l'escandalós sou de TV3 i els paguem l' Ara i La Vanguardia. L' Ara es va fer amb els diners de TV3, amb les indecents quantitats de diners que TV3 va pagar, per programes molt mediocres, als accionistes de l' Ara, que és així com obtingueren capital per finançar el diari; i pel que fa a La Vanguardia, si Rahola hi és, i encara hi és, és només perquè és la quota convergent i la moneda de canvi de les relacions econòmiques del diari amb la Generalitat.

Allioli físic, allioli moral. És el gran emmascarador, l'all. Tant la Rahola com el Soler ens han donat lliçons de tot, però no hem trobat cap decència, ni cap integritat, quan els hi hem anat a reclamar. Són l'hampa de la Catalunya nacional: em recorden el mafiós dels anys 30, del Lower Manhattan, que cada matí anava a missa i deia la mateixa oració: «Senyor, dona'ns salut i força, nosaltres robarem la resta». Al cap i a la fi, els testos s'assemblen a les olles i aquesta ha estat sempre la moral de Convergència.

A Waterloo s'hi veié, en la decadent trobada, la Catalunya esfilagarsada que ha perdut el nord, que ha perdut el tremp i que intenta dissimular la derrota com aquell a qui li canta l'aixella i, en lloc de dutxar-se i fer net, s'hi posa al damunt colònia, empitjorant així encara més l'espectacle. L'allioli, la mascarada. Els munyidors que res no donen, els fugitius que s'han quedat vagant en la seva irrellevància.

Han passat dos anys i el que semblava a tocar no ho estava, i els que ens digueren que ens duien un món tot nou s'han convertit en un assumpte remot i de molt poca importància. I els catalans, independentistes o no, amb la nostra increïble pell de l'elefant, li hem tornat l'allioli a Puigdemont i fem vacances, marxem de cap de setmana, parlem de la independència com d'un gol del Barça, i si mai res ens esquitxa gaire, hem après a fer el simulacre de l'indignat mentre en realitat tornem l'endemà a treballar i mirem cap a una altra banda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook