16 de agost de 2019
16.08.2019

Lliçons de Weimar

16.08.2019 | 00:19

El 31 de juliol es van complir 100 anys de l'aprovació de la Constitució de Weimar, anomenada així en honor de la petita ciutat alemanya on es va redactar. Era la primera constitució democràtica de la jove república i malgrat els seus bons propòsits i de la coincidència amb un pròsper període de florida intel·lectual i artística no va poder impedir el vertiginós ascens al poder del nazisme poc temps més tard. L'aniversari ha servit perquè es publiquin una sèrie de treballs sobre el tràgic procés polític que va desembocar en la Segona Guerra Mundial i, especialment, sobre la inquietant possibilitat que els sistemes democràtics actuals puguin tenir una evolució semblant cap a l'autoritarisme populista davant l'arribada al poder de personatges com Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil, Orbán a Hongria, Johnson al Regne Unit o Salvini a Itàlia. La Rússia de Putin i la Xina comunista queden fora de l'anàlisi per no ser considerades democràcies liberals.

La por pot semblar exagerada, ja que, de moment, no es donen exactament els motius que van portar a una nació culta com Alemanya al suïcidi col·lectiu. Aquí, molts anys després, les classes mitjanes han suportat –encara que amb dificultats (vegeu sinó el cas grec)– les destrosses provocades per la crisi econòmica i no s'han conegut fenòmens d'hiperinflació i deflació com els que van agitar l'Alemanya d'entreguerres. Ni tampoc processos revolucionaris ni mobilitzacions de masses desestabilitzadors. Encara que sí, en canvi, un clima de creixent desconfiança de la població cap a la inutilitat de la classe política per resoldre els problemes que l'afligeixen.

A propòsit d'aquestes opinions, he tingut l'oportunitat de llegir aquests dies de festa l'aclaridor llibre Anatomia del feixisme, de l'historiador i politòleg nord-americà Robert Paxton, doctor per Harvard i professor a Berkeley. El llibre és una minuciosa anàlisi del fenomen feixista, els seus antecedents, les seves arrels emotives, intel·lectuals i culturals, les seves complicitats i suports, la seva arribada al poder a Itàlia i a Alemanya, la devoció al cabdill, l'ús de la violència intimidatòria, i el seu final catastròfic.

Finalment, es respon a la pregunta de si encara és possible el feixisme en una forma semblant a com el vam conèixer i es fa una distinció entre feixisme i autoritarisme militar, dos fenòmens que solen confondre's perquè «els dirigents feixistes van militaritzar les seves societats i van situar les guerres de conquesta al centre mateix dels seus objectius». I escriu Paxton, sobre això: «El general Franco, que va dirigir l'Exèrcit a la rebel·lió contra la República el juliol de 1936, es va convertir el 1939 en dictador d'Espanya, i va prendre prestats alguns aspectes del seu aliat Mussolini. Es va fer dir caudillo i va convertir la Falange feixista en l'únic partit. Durant la Segona Guerra Mundial, i després d'ella, els aliats van tractar Franco com a un soci de l'Eix. Va enfortir aquesta impressió el caràcter sanguinari de la repressió franquista en la qual van poder haver mort fins a 200.000 persones entre 1939 i 1945? L'Espanya de Franco –conclou Paxton– sempre més catòlica que feixista, va basar la seva autoritat en pilars tradicionals com l'Església, els grans terratinents i l'Exèrcit, encarregant-los bàsicament el control social. L'Estat franquista tot just es va esforçar a regular la vida diària de la gent sempre que es mostrés passiva». Així va ser.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook