Després de la seva cita estiuenca amb el Rei, Pedro Sánchez sembla encaminar-se decididament a una repetició electoral el pròxim mes de novembre. La lògica de la política actual és la contínua preservació del poder i potser mai ha estat molt diferent, salvant períodes excepcionals. És el món maquiavèl·lic del relat públic i de la demoscòpia diària, de l'ajust immediat de la realitat a les expectatives. La teatralitat impostada regeix per sobre de la substància, de manera que el regateig s'ha convertit en l'eina principal dels governants. Regateig a curt termini, s'entén, que pot adoptar la fórmula d'adormir el partit -tàctica Rajoy- o de sorprendre amb contínues cortines de fum que desvien l'atenció -estil Pedro Sánchez. Les paraules de Felip VI van ser en una direcció i els fets del president en una altra molt diferent. És important adonar-se d'aquesta fractura que reflecteix importants canvis en la cultura política. Més en els partits que en la societat espanyola, que segueix demanant pactes amplis i generosos. Però les dinàmiques que s'imposen són unes altres, en nom d'una estabilitat que no és tal.

Sánchez somia en reforçar la posició dominant del PSOE al tauler nacional. Per a això ha d'incrementar el nombre dels seus diputats a costa de les seves dues ales: Podem i Cs. El president va arribar a la investidura gairebé sense negociar, segurament buscant el xoc o la rendició. Sens dubte, el va sorprendre la jugada d'Iglesias en llevar-se de l'equació de ministrables, cosa que posava pressió a les files socialistes. Va ser una hàbil maniobra que va servir per desemmascarar les estratègies dels polítics d'avui. Tot i així, persisteix el dubte de per què no va acceptar Podem finalment entrar al Govern, tenint en compte que fora de l'executiu fa més fred que a dins. Fins i tot en aquest pesat estiu preelectoral.

Per descomptat, el problema és la repetició de l'escenari. Uns partits es reforçaran i uns altres es debilitaran, però els pactes seguiran sent ineludibles. Amb qui i per a què? Creu Sánchez que unes noves eleccions deixaran l'extrema esquerra rendida als seus peus? Creu que els resultats dels nacionalistes seran marcadament pitjors? O pensa que podrà vèncer la resistència de Cs si aconsegueix eliminar Albert Rivera? Tot és possible i res és segur. No obstant això, pensar que un retorn matisat al bipartidisme (que és l'escenari més probable) resultarà suficient per dotar d'estabilitat al Govern no té versemblança. Almenys, en principi. La partida d'escacs es troba encara lluny de l'escac final.

Mentrestant, els problemes s'amunte­guen: judicials a l'espera de la temuda sentència del Procés; europeus, amb les conseqüències que pugui ocasionar el Brexit; econòmics, si finalment comença una nova recessió com auguren la ràpida caiguda dels tipus d'interès i la frenada en la producció industrial. Problemes la solució dels quals no pot recaure en un govern en funcions i inactiu. Ni tampoc en un govern que confongui el regateig amb les reformes a implantar. Espanya s'acosta a la tercera dècada del segle amb massa flancs oberts. I el temps no corre igual a tot arreu. A les portes de l'enèsima revolució tecnològica, el nostre país arriba ben preparat pel que fa a infraestructures, però mancat de decisió política i sense una direcció clara. Prima la irracionalitat de la immediatesa davant de la solidesa de la feina ben feta. L'ineludible en la política és el poder i, no obstant això, el poder ha de fructificar en la societat si volem que es mantingui en bé de tots.