Massa vegades, vivim en l'excés de paraules, i no diem, a la gent que s'ho mereix, t'estimo molt. O la vida és molt millor amb vosaltres al meu costat. O em considero molt afortunat d'estar amb tu, compartint tantes coses. Les paraules importants, més valuoses que l'or i els bitcoins, poques vegades surten dels nostres llavis.
Segur que a les xarxes ens preocupem dels drama sense fi dels immigrants. I plens de bona voluntat, copiem soflames solidàries. I clamem contra la destrucció de l'Amazònia, i ens indignem amb la inseguretat creixent a Barcelona, o amb les bestieses que deixa anar el president Trump. I patim i oblidem la misèria del món. Sense analitzar qui la provoca, qui hi ha al darrere, o a qui li interessa mantenir aquestes xacres en un món en transformació tan ràpida. Sentim i oblidem a l'instant els problemes del món, i som incapaços de sincerar-nos amb la gent que ens importa de veritat. Recuperem la paraula, i el sentiment real.
Vivim a les xarxes. Diuen les estadístiques que, mentre a la resta de països occidentals baixa el consum de xarxes, una mena d'oxigenació de l'esperit, els espanyols augmentem el consum d'hores viscudes a internet. Com el mirall dels nostres defectes i virtuts. Com el regne del postureig, les batalles sense fi del Twitter, o l'hedonisme sexual de l'Instagram. Els ibèrics seguim enganxats al món virtual, quan a altres llocs ja comprenen i consideren que l'excés a la xarxes, o al bar de la cantonada, condueix a l'addicció i al desastre. Gaudim de les nostres persones estimades en carn i ossos, perquè el temps i la mateixa vida ens separaran. Però els sentiments, les bones sensacions, continuaran molt de temps amb nosaltres. Una vida plegats, amb somnis, esperances i etapes per compartir.
