22 de agost de 2019
22.08.2019
Diari de Girona

La paciència i els límits

22.08.2019 | 01:07
La paciència i els límits

Diuen que per ser bon ciutadà cal tenir paciència. Per ser bon súbdit (o vassall) d'algun estament més alt que el de la ciutat, més paciència encara. Seria allò que recomanava Joan Capri en un monòleg, en aquell cas referit al matrimoni: «Que quan un estiri, l'altre arronsi». Tota convivència correcta es posa a prova quan augmenta la concentració humana i es fa necessari el compartir, i les sorpreses imprevisibles del conviure, i els canvis d'horaris i d'entorns. El calendari ens ha fet aprendre bé allò que «a l'estiu, tota cuca viu». I justament en aquests mesos festius és quan els països amb ganxo per visitar s'omplen de cuques que volen viure i moure's segons un estil que a vegades no coincideix amb l'estil de viure de les cuques que viuen aquí tot l'any. Es demana paciència. Però n'hi haurà prou, amb paciència ?

Ara fa temps que no es parla d'aquells turistes llepafils i melindrosos que no els agradava el toc de les campanes dels nostres campanars, ni el raucar de les granotes, ni les esquelles de les vaques; en plena inflamació del domini del turisme (potser superada, toquem fusta o, millor, toquem bronze) s'havia parlat d'algun senyor que volia formular una querella contra el pas sorollós de la tramuntana per les arbredes del nostre país. Paciència?

Ja se sap que els drets i deures pugen i baixen, ballant al so d'alguna música d'algun governant. Els primers anys després de la Guerra Civil espanyola tot anava ple de circulars, ordenances, avisos, bans i demés, controlant-ho tot; per exemple, platges i banys. Aquella postguerra va ser llarga i va tenir temps de redactar i «ordenar» sobre la roba del bany, els seus centímetres, la concurrència a les platges, la vigilància. Es va haver de tenir paciència. Però, per contradicció, les autoritats permetien als especuladors de la Costa Brava tota classe de construccions, maldats i pirateries. Aquelles pluges varen portar aquests fangs, quan ara mateix una nova onada d'aquelles negrituds de fa seixanta o setanta anys ha arribat a aquest idèntic litoral i està donant feina, que serà llarga i dura, a SOS Costa Brava, representant d'una consciència sana de país que deixa constància que la paciència ha de tenir uns límits.

En l'àmbit individual, sempre hi haurà aquell ciutadà que no s'emmotlla a la paciència requerida, que no s'avé a la normativa rígida i farà alló tan humà que es diu buscar-se la vida. És el cas d'un episodi que va viure l'escriptor Josep Pla i que ell mateix explica entre les seves Notes disperses. La data d'aquell fet és molt important: any 1940, és a dir, rovell de l'ou de la severitat; per ordre governativa els cafès estaven obligats a tancar a les 10 del vespre, però a l'Escala aquella disposició va concedir una excepció perquè els pescadors, que eren molt nombrosos en aquella època, treballaven de nit i ho necessitaven. Josep Pla buscava cafès oberts, era impacient, i per aquesta causa es va quedar a viure a l'Escala durant uns quants anys. Ell mateix va deixar constància escrita per a la crònica d'aquella època: «Quin país més agradable! Quina permanent sensació de no viure a Espanya, de trobar-me'n totalment separat».

Quedi clar, també, que no tothom pot anar a viure a un altre poble quan en el seu li munten a cada moment tramoies amb gran quantitat de decibels i tots els derivats. I ara, allò de les 10 del vespre ja qui sap on para. Un Hamlet d'ara mateix es podria preguntar: paciència o no paciència?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook