28 de agost de 2019
28.08.2019

Una tardor políticament calenta?

27.08.2019 | 23:59

em tingut un estiu sufocant, però políticament calmós perquè quan la realitat se'n va de vacances se'n duu la política, però ara ha arribat el moment aquell que es proclama alegrement amb més desig que certesa, que hi haurà una tardor calenta. A vegades s'encerta, a vegades, no, perquè hem viscut entretemps gèlids, sense cap sobresalt informatiu de caire polític.

Crec que la premsa en general, orfe de grans titulars durant el període calorós, fins inventa serps d'estiu per omplir els informatius – Matteo Salvini ha donat molt de joc durant el mes d'agost– i té molts desitjos que passin finalment coses, com més sorolloses millor. Què seria un informatiu sense informacions? Què seria pronosticar una tardor freda?

Com que l'intent d'investidura de Pedro Sánchez el 25 de juliol, com a president de govern, va acabar frustrat, al setembre les Corts espanyoles tornaran a reunir-se i assistirem a debats parlamentaris i tot indica que Pedro Sánchez, el president del govern en funcions, vol governar en minoria, sense col·lacions, amb la pretensió de fer acords puntuals amb les altres formacions i com a soci preferent Unides-Podem i els nacionalistes. Moltes veus adveren que hi haurà eleccions al novembre, la qual cosa es pot fer realitat segons les enquestes que manegi el PSOE.

La setmana passada hem vist el fracàs de les trobades entre el PSOE i Podem, el primer no els vol coalitzats en el govern, i el segon insisteix en coalitzar-se. Així no anem enlloc. I tornem a un déjà vu, ensopit, en el qual escoltarem el que ja sabem de memòria. Podemos demanarà ministeris immerescuts i el PSOE els recordarà que ells han guanyat les eleccions i que són uns nouvinguts que fan més nosa que servei.

Probablement se sabrà a finals d'octubre o principis de novembre la dura sentència del Tribunal Suprem sobre el procés i hi haurà manifestacions al carrer i cridòria en el Parlament de Catalunya. La tensió entre ERC i PDeCAT es fa dia a dia més agressiva perquè en Junqueras vol una convocatòria d'eleccions immediata i en Quim Torra ho demorà. ERC engrescada interpreta que ha consolidat el partit i les últimes eleccions generals així ho van confirmar, també s'adona de la situació feble, de trencadissa, entre JxCat o el PDeCAT, la Crida i altres possibles noves escissions que venen de l'antiga Convergència.

Mentre el president de la Generalitat de forma retòrica o sincera exigeix una dinàmica de confrontació pacífica amb l'Estat espanyol i el 5 de setembre pronunciarà una conferència a Madrid i tornarà a insistir amb els seus plantejaments republicans i el dret d'autodeterminació, però el gran l'ultimàtum se'l reserva per a l'11-S.

ERC, mentrestant, s'ha arronsat i aposta a renunciar a la via unilateral; cal fer bondat perquè estem molt indefensos o podem prendre mal. La relació d'en Quim Torra, president, i la del seu vicepresident, en Pere Aragonès, em recorda, malgrat que invertida, a la de Felipe González, president i estadista assenyat, i la del seu vicepresident, Alfonso Guerra, descamisat demagog que enardia el públic dels mítings en proclames incendiàries. En Torra vol el tot, no el res, l'Aragonès tem que ens donaran el res de res.

Els caps més visibles republicans, Junqueras, Rufián i Aragonès han adoptat una posició moderada i de diàleg amb el govern de Madrid, fins esborrarien el que ha passat des de l'1 d'octubre del 2017, i se situarien a una nova línia de sortida, la posició zero, perquè no estan gens contents com ha acabat tot. Sabem bé que el govern de Madrid en mans d'en Pedro Sánchez o d'en Pablo Casado del PP no afluixarà ni un mil·límetre.

Els malpensats creuen que tot és una estratègia d'ERC (que demana insistentment eleccions ja!) per formar un nou tripartit amb el PSC i en Comú-Podem. Així doncs, aquest moviment d'ERC implica una reconciliació amistosa i sincera amb el govern de Madrid amb el fi d'aconseguir la presidència de la Generalitat, atès que ERC creu que ja li toca perquè sempre han figurat com uns segons.

Aquest conflicte, no dissimulat, entre les dos formacions independentistes ha provocat un feixuc desànim entre els partidaris de la secessió i fins la setmana passada afirmaven solemnement que no assistirien a la convocatòria de l'11-S a la plaça d'Espanya de Barcelona, però molts d'ells s'ho han repassat i tornen a dir que aquest serà l'últim acte de reafirmació patriòtica si els partits no avancen plegats vers la república.

Les previsions de l'ANC no són gens òptimes i Elisenda Paluzie ha confessat que hi ha un descens del 25% respecte a l'any passat, aquests percentatge traduït a números significa unes 37.500 persones menys, no obstant se senten confortats perquè asseguren que han venut més samarretes que anys anteriors. Noticia realment sorprenent i difícil d'entendre, atès que si baixen els manifestants minva lògicament la venda del pack.

Els assistents habituals a la manifestació de l'11-S han adoptat una actitud condescendent respecte a ERC i PDeCAT en el sentit que déu els perdoni perquè no saben el que fan i ja s'ho trobaran, déu ja els castigarà, ells, com a ciutadans responsables no ho aproven i si cal viuran aliens a les febleses roïns partidistes per romandre en el poder o conquerir-lo.

Bé, poden també succeir a la tardor fets imprevistos (canvi de govern, més escàndols de corrupció, informació comprometedora sobre l'atemptat a les Rambles de Barcelona, etc.) i això pot servir per reescalfar l'entretemps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit