a crisi econòmica que s'acosta en els propers mesos reflecteix una crisi política i moral molt més profunda. Per primera vegada en dècades hi ha models autoritaris -sobretot a Àsia- que practiquen amb bons resultats un capitalisme no democràtic. Per a ells Occident ha deixat de ser atractiu en termes de prosperitat i progrés. Ens consideren una civilització decadent, buida de valors, cínica i desesperançada. El desenvolupament xinès, per exemple, es caracteritza per una ambició imperial que no menysprea en absolut les últimes tecnologies. Representen l'avançada en camps com la genètica, la biologia sintètica, la robòtica o la intel·ligència artificial. Inverteixen quantitats ingents en infraestructures, matèries primeres, parcs científics, reforestació, universitats, etc. Un projecte global que implica tot Europa i Àsia, com és el cas de la Ruta de la Seda, i que, d'arribar a materialitzar-se, suposaria un autèntic canvi en els equilibris de poder i en els fluxos comercials. I, lògicament, les històries d'èxit econòmic en el cas d'aquests països autocràtics posen en dubte un dels mantres més estimats d'Occident: que a partir de cert nivell de desenvolupament la democràcia -i, per tant, les demandes de llibertat- és inevitable. En una recent entrevista, l'empresari i filantrop Peter Thiel recordava com, en els darrers vint anys, els japonesos se senten cada vegada menys atrets per la cultura americana, davant d'una tradició secular segons la qual modernitzar consistia a assumir els patrons d'Occident, inclosos els polítics i culturals.

En parlar de la caiguda de la civilització, l'historiador Kenneth Clark es refereix a l'esgotament dels pobles com a principal desencadenant. L'esgotament es reflecteix en el relativisme cultural i en la desconfiança davant el futur, en una economia cada vegada més dependent dels esteroides dels tipus negatius i del deute per prosseguir la seva marxa. L'esgotament és l'hivern demogràfic, l'escassetat de nens i de joves i l'envelliment generacional que ens parla d'una societat cada vegada més temorosa i menys dinàmica; és el caos polític que debilita les institucions i la confiança en les mateixes. L'esgotament el representa també l'arribada al poder de grans demagogs: Donald Trump i Boris Johnson, Matteo Salvini i Alexis Tsipras.

El Banc Central Europeu llançarà segurament una bateria de mesures expansives el mes de setembre. La FED ha retallat tipus a Amèrica. La inflació es desploma i l'economia alemanya ha decrescut en l'últim trimestre. El brexit augura més turbulències, mentre Berlín prepara un fort increment en la seva despesa pressupostària. És significatiu que aquest pessimisme econòmic coincideixi amb una forta fractura social, xocs identitaris i un malestar amb la democràcia representativa. Queda per veure cap a on ens dirigim a la propera dècada i quins efectes reals tindran sobre la societat tant el big data com els impredictibles avenços en la intel·ligència artificial. A Espanya seguim patint els efectes de l'anterior crisi de 2008, igual que bona part de l'Europa del Sud. Cada vegada més afeblits, la temptació autocràtica estén el seu camp d'acció. Cal preguntar-se què passarà quan el pes del PIB xinès i dels seus satèl·lits marqui encara més la marxa de l'economia planetària. Com afectarà el món que el lideratge global ja no correspongui als Estats Units sinó a la Xina? Què suposarà en termes de qualitat democràtica, de llibertats, de drets i deures? Són preguntes per a les quals no tenim resposta, però que convé anar-hi reflexionant.