Acabats els festivals, balls nocturns i incendis reals o de passió de l'estiu al lloc del món on més se'n fan, em resulta un honor compartir ara la visita fugaç al festival de Teatre d'Avinyó, el més important del món. El trajecte en TGV, des de Barcelona, et va excitant la passió dels orígens d'Europa. En concret, a l'estació de Nimes, el comboi va ser paralitzat i desallotjat per sospita sobre una maleta. I comprovada la incompareixença del terrorisme, l'arribada a la ciutat dels Papes coincidí amb violentes celebracions de la victòria de la selecció d'Algèria sobre la de la Costa d'Ivori.
L'arribada a l'hotel, situat al principi del carrer de la Republique, fou efusiva per part d'un acurat recepcionista fill de francés i de vietnamita, nascut a l'Àfrica i amb la família als Estats Units. I l'àpat nocturn, en el bullici internacionalista i comediant, en un restaurant de la plaça de l'Horloge, el regentà per un gallec emprenedor des de l'adolescència.
No és fàcil de callar sobre les grandeses d'Avinyó, sobretot després de topar amb el Palau dels Papes, i després aproximar-te al gran Roine, i al pont d'Avinyó on hi danse on hi danse etc... A tant de plaer només cal afegir el toc d'haver sabut que la destrucció d'un dels ponts d'Europa -suposant que sàpigues que queda interromput a mig del riu-, va ser obra d'un Borja.
Entre els detalls del miler de faràndules concentrades en un mes, la memòria evoca els centenars d'actors i actrius repartint gags instantanis per convidar a l'assistència; i l'estona ritual d'alt voltatge en el palau de la memòria de Jean Vilar, o siga, el teatre d'Europa.
I l'estiu es transforma en una obreta memorial íntima d'una jove que anà i tornà d'un camp de concentració, i avisa el públic d'aquells detalls de la tragèdia humana.
I entrant a la bastida democràtica de la Cour d'Honneur del Palau dels Papes, una peça intensa i demorada: Architecture, de Pascal Rambert. En escena, el debut de la modernitat, una brutal història de família, en viatge pels Balcans, per Trieste, per Ítaca. Nodrida d'ingènua esperança, acata la tragèdia del llenguatge que perd sentit i mor, dirigida la proclama als deux ou trois survivants de l'enfer qui s'annonce. La cosa va de veres, perquè els personatges coincideixen en nom amb les actrius i els actors, tots herois del públic francés.
En un moment culminant de la nit d'Avinyó, i de tota Europa de tot l'any, l'angèlica violinista Marie-Sophie (Ferdane), glossa la cançó d'Emmanuelle (Béart) i Audrey (Bonnet), cantant a un rossinyol que le temps est passé. Quin temps?
