30 de agost de 2019
30.08.2019

Que els generals no passin gana

30.08.2019 | 00:07

La cosa deu estar molt malament, a Waterloo. Els darrers dies, Gonzalo Boye i Toni Albà han passat públicament la bacina demanant diners per allò que es va anomenar Consell de la República. Ignoro de qui és la idea que pidolin els calbs, potser la manca de cabell desperta la prodigalitat entre els ciutadans, serà cosa de comprovar-ho. Cap dels dos demanava al metro, que és on els correspondria per vàlua personal. En Toni Albà va fer el pena des d'un vídeo, com acostuma. En Boye el va fer en directe, en unes convivències que reben el pompós nom d'Universitat Catalana d'Estiu però que atenent al nivell de participants i als alumnes mereixen més el de P-3 Català d'Estiu. Si el Consell de la República no serveix per a l'única funció que té, que no és altra que permetre la vida regalada dels que van fugir després de fer que els altres –en paraules de Carod Rovira– es llancessin a una piscina sense aigua, millor que es dissolgui. Si la companyia elèctrica acaba tallant la llum al palauet de Waterloo per falta de pagament, ens proporcionaria la millor metàfora del procés: una casa de la republiqueta a les fosques i a dins l'expresident movent-se a les palpentes, totalment desorientat, xocant de cap contra les parets.

Les guerres són cares. I les que es perden, encara més. En un conte, Roberto Fontanarrosa explica que fa més de trenta anys que l'Equador i el Nepal estan en guerra, tot i que ho oculten els mitjans de comunicació de tot el món, que no hi dediquen una sola ratlla. Quasi ningú recorda com va començar, es parla d'un nepalès que va escopir a la cara d'un equatorià que viatjava per aquell país, i com que el yak-correu que transportava les disculpes del Govern del Nepal, es va estimbar per les muntanyes (els rumors de la intervenció d'agents estrangers en l'accident, mai no s'han pogut confirmar), aquestes mai van arribar i l'Equador no va tenir altre remei que declarar la guerra al país asiàtic. Sigui com sigui, a causa de la llunyania del país enemic i de les dificultats de desplaçament, l'Equador ha optat per la guerra de trinxeres, i així estan des de fa més de trenta anys, esperant l'atac nepalès. Trenta anys de guerra sense treva, trenta anys essent enemics irreconciliables, trenta anys de fracàs en totes les mediacions intentades, i la guerra continua tan cruenta com el primer dia: amb els equatorians esperant l'ofensiva nepalesa.

Com els catalans. Per més que insistim que tenim la republiqueta a tocar, els mitjans internacionals ho oculten, els enemics ens ignoren, ningú recorda a què aspirava el procés ni per què, ningú ens odia, ningú ens vol fer mal, ningú ens fa cas i ningú es preocupa per un conflicte que existeix només al nostre cap. A vegades assolim alguna victòria, com ara fabricar Segells de la República, comparable a la que va celebrar tot l'Equador quan un turista d'aquell país a Suïssa es va endur un dònut sense pagar del comerç d'un nepalès, dònut que va ser exposat com a trofeu de guerra fins que es va saber que l'amo del comerç era pakistanès.

El que no explica Fontanarrosa és com paga l'Equador l'esforç bèl·lic. I això que deu ser molt menys onerós que el dels catalans, que també lliurem una guerra imaginària però ho fem sense reparar en despeses, de manera que fins i tot els generals fugats a les primeres escaramusses puguin viure com això, com a generals.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit