Ara que es parla tant del Joker arran de la imminent estrena de la versió protagonitzada per Joaquin Phoenix, és un bon moment per entretenir-se a pensar aquest personatge. Durant força temps, va ser concebut com un simple contrari: el de Batman. Un clown que emergeix com a imatge d'una societat que crea monstres desequilibrats, en perfecte contrapunt amb les dèries venjatives del milionari vestit de ratpenat. Les seves existències eren, en el fons, correlatives una de l'altra, com molt bé es va saber resumir al memorable final del còmic La broma asesina. Però l'evolució del Joker va molt més enllà i també vindria a ser la síntesi de les nostres pors col·lectives, la certesa que hi ha gent allà fora (com deia Alfred a Bruce Wayne a The Dark Knight, de Christoper Nolan) «que només vol veure el món cremant». Si aquest personatge ens fascina i estem pendents de cada encarnació cinematogràfica és perquè sabem que ens interpel·la, perquè ens representa millor que el megalòman que gasta els diners en la seva Batcova. El Joker són els nostres miralls trencats, els riures amargs, les ferides mal curades, els terrors nocturns, els calfreds inclassificables. El Mal en la seva dimensió més inexplicable, més instintiva. Té una aparença còmica per resguardar-se de les tragèdies, com acostumem a fer en la vida en societat; riu exageradament per subratllar qualsevol acudit, per si aquest no fes prou gràcia. El temem perquè és el nostre costat fosc, perquè no el podem controlar, perquè és imprevisible. És aquell tipus de Mal que es manifesta sense excessos discursius, que no el pots raonar, que existeix sense justificants. És l'estil de personatge que ens aboca a haver d'admetre que el nostre món és imperfecte i que en som còmplices. Que hi ha males persones i que viuen al costat de casa, ens els creuem en els nostres trànsits quotidians. Aquell somriure inquietant i sovint autoinfligit (depèn de la versió o depèn del que ell expliqui), aquella màscara de pallasso de connotacions sinistres, és la perfecta metàfora de la nostra insistència a disfressar les nostres febleses, com si la projecció del personatge fos l'única manera de preservar la persona. El Joker sempre representa el seu temps i la seva societat, i per això cada encarnació fílmica n'acaba essent un paradigma. Val per a Cesar Romero, per a Jack Nicholson, per a Heath Ledger i fins i tot per a Jared Leto. Per això hi ha tanta expectativa per veure el de Joaquin Phoenix, un actor que, a més, ha demostrat amb escreix un extraordinari talent pet interpretar personatges incòmodes o malsans. A nosaltres.
