El portal d'una ciutat italiana hi ha un lema que el podrien fer seu totes les ciutats del món, especialment les que practiquen el benefici del turisme, diu així: «Les portes són obertes i els nostres cors, encara més». Són incomptables els pensaments i els pensadors que han destacat els valors humanístics de la ciutat, com a instrument de progrés, on els carrers no són passadissos obligats sinó estances de diàleg, aprenentatge i convivència. Una ciutat no és solament una organització social i econòmica, sinó punt de trobada de persones que hi viuen, hi treballen i creen convivència, benestar i gaudi. I després els ofereixen als visitants. Si es pot afegir-hi un marc de paisatge singular, tant si és dels vibrants com si és dels intimistes, tindrà els atractius de la visita perquè la naturalesa humana està feta per descobrir, conèixer més món.
Així va néixer el turisme, sortir a veure com és la gent, què fa, com cuina, què ens poden ensenyar, més enllà de les nostres quatre parets. A Catalunya l'any 1905 es va estrenar la paraula turisme. El 1910 es va crear la Societat d'atracció de forasters. Aquells cors de benvinguda de la muralla italiana s'anaven obrint. Aquí mateix, amb el temps, hem vist el creixement fabulós del turisme, per damunt de la senzillesa de la paraula del diccionari que diu: «conjunt de relacions i fenòmens produïts pel desplaçament i la permanència de les persones fora de llur domicili habitual».
Ara deu fer mig segle, aquí hi havia una política turística -triomfalista, és clar- i no es parava de lliurar monumentals rams de flors a la turista que feia el número 5 o 10 o 15 milions dels visitants. La manola i el torero eren les figures obligades, com si muntessin una mena de pessebre devocional. Turistes són divises. Que en vinguin més.
A Girona ha passat un fet estrambòtic, turísticament parlant. L'aparcament d'autocars turístics, que era a tocar el pont de Sant Feliu, s'ha traslladat a l'esplanada de Fontajau, que queda a 25 minuts de camí. Parlem de centenars de visitants, diàriament. Una de les raons podria ser que «com que no es queden a dinar, no ens interessen». Si es digués això, hi hauria un punt de fonament, des d'un criteri d'economia ferotge, perquè el sector de la restauració a Girona ara és de primer ordre, en categoria i en diversitat. I ara no es queden a dinar, doncs que no vinguin.
Però és que els turistes dels autocars (en molts casos, de no gaire poder adquisitiu) també tenen dret a passar unes hores a Girona, com ho fan els sus fills i els seus nets, ben lliurement. L'aparcament d'autocars, allà on estava situat, complia, era bo (o només ho semblava?). Les raons per les quals s'ha enviat l'aparcament a Fontajau no han satisfet Girona, i encara menys els afectats. Els usuaris, des d'allà on els deixa l'autocar, han de caminar molta distància, tot el llarg de la Devesa i una mica més, per començar a pujar al Barri Vell, tot pensant, feixugament, en el retorn.
De savis serà rectificar. La solera cultural que pretén tenir el turisme, per la seva història, per l'excel·lència de les relacions humanes que fomenta, el turisme mereix molta atenció. Tothom volia que vinguessin turistes. Ja són aquí. Ara mateix, a algú li sembla que en venen masses. Els farem ballar el cap. I ens esborraran del seu mapa de les il·lusions.
