«La de puertas que abre esta tarjeta, macho»
Carles Mallart Girona
A vegades agafo l'Avant Girona-Barcelona, anada i tornada. És molt còmode, i faig una cosa que he vist fer a molta gent. La tornada, aquesta última, sempre l'última del dia, amb la intenció de canviar el bitllet quan acabo la feina sigui al matí o la tarda.
Fa pocs dies arribo al corresponent taulell per canviar el bitllet de tornada. Érem sis persones esperant i arriben dos eixerits i es colen sense dir res. Gairebé tots vàrem aixecar la vista i els vàrem cridar l'atenció. Els dos personatges, grandets, d'uns 40 anys, anaven a Madrid i varen dir sense ensenyar-la «tenemos una targeta Renfe Oro», i el xicot que atenia a la finestreta ens diu: sí tenen raó, tenen prioritat.
Portaven els dos vestits esquinçats, d'allò que es veu la camisa com uns deu centímetres i el rellotge de marca. Jo no tenia pressa. Em faltaven uns 45 minuts, però l'altra gent de la cua, dos estrangers que no varen entendre res, varen perdre l'AVE. No varen poder fer el canvi de tiquets a l'hora i varen perdre aquell tren. Els dos subjectes es giren cap a la cua tot dient: «No sabes la de puertas que abre esta tarjeta, macho, son 3.000 euros al año» i un xicot de la cua li contesta «pues con este dinero os podríais comprar 12 trajes en el Massimo Dutti, que os iría muy bien».
La xerrada va ser pujada de to. Vaig pensar: quina mala impressió aquesta targeta VIP i aquests dos personatges, sobretot per les males maneres, la mala educació i fanfarroneria.
Jo tenia temps i vaig fer d'observador, però com ho expliquem a aquella parella que va perdre el tren. Aquí és adequada la frase «de fora vingueren, que de casa ens tragueren». Quin país.
No sabem ser solidaris
Pere Busquets Cassà de la Selva
La nostra societat no sap ser solidària. No és perquè faltin ganes, sinó perque no sabem què és bo i què no. Sabem que hi ha gent que té problemes, però no sabem solucionar-los.
Si no és així, per què la nostra forma de lluitar contra la pobresa i la fam al tercer món és crear un sistema on els països pobres són treballadors mal pagats que mengen les restes que cauen de la taula dels països rics, sense fomentar que produeixin riquesa per si mateixos?
I puc entendre que les elits poderoses vulguin que això segueixi així, ja que és un negoci molt rendible per a elles (d'on obtenen mà d'obra barata en països rics i mantenen condicions de semiesclavitud en països pobres), però en quin moment hem caigut tan baix per no només acceptar això com a bo, sinó també per creure que fem una bona obra acollint onades descontrolades d'immigrants?
Per què creiem que està bé demanar que «els immigrants no s'ofeguin al Mediterrani i que els hem de portar a Europa» però tothom s'escandalitza si es demana que aquesta pobra gent pugui tenir una vida digna a la seva pàtria, sense haver-se de jugar la vida, cosa molt més lògica i millor per a ells mateixos?
Doncs perquè no sabem ajudar, veiem el suport al model actual d'inmigració com una tireta que tapa la ferida emocional de veure com som uns privilegiats i hi ha molta altra gent que pateix per no tenir allò que a nosaltres ens sobra. Però demanar una solució de veritat és massa difícil i requereix massa esforç.
Seguir el joc a les elits és una forma còmoda i senzilla d'enganyar-nos i fer-nos creure que estem col·laborant, encara que aboquem les futures generacions a conflictes culturals, a la pèrdua de la nostra cultura occidental i a la gent que queda en els països pobres a mantenir-se en aquest estat per sempre.
Un nou Onze de Setembre
Jordi Pausas parís
Novament, ens encarem amb un nou Onze de Setembre. El filòleg i polític Jordi Carbonell, mantingué al llarg de la seva vida un ferm compromís amb la lluita per les llibertats del nostre país. En un moment clau ?l'Onze de Setembre de l'any 1976? va pronunciar la frase: «Que la prudència no ens faci traïdors», la qual ha esdevingut proverbial per conscienciar i legitimar les reivindicacions de llibertat del nostre poble.
El polític Jorge Verstrynge (Tànger, 1948) va declarar en una entrevista: «Recuerdo que hace años, cuando estaba en Alianza Popular [el precedent del PP], le propuse a Manuel Fraga Iribarne hacer el congreso del partido en Barcelona. Me estuvo dando largas y yo le seguí insistiendo. Al final me respondió que no. No olvidaré lo que me dijo: "Mire usted, Cataluña es tierra conquistada"».
Deu ser per tot això que el filòsof Josep Maria Ruiz Simon (Barcelona, 1961) conclou que hi ha dues maneres d'assolir la conquesta del poder, «per aconseguir que els altres facin el que un vol. El poder dur ho fa d'una manera més directa, per mitjà d'amenaces (garrotades) o d'incentius (pastanagues), per exemple. El poder tou, en canvi, ho fa d'una manera més subtil: organitzant l'agenda política de manera que configuri les preferències alienes, en una organització en què la cultura, la ideologia i la propaganda interpreten un paper cabdal».
I tot això s'aconsegueix amb «l'omnipresència i capacitat de persuasió intimidadora dels formadors d'opinió». Quan la fruita és prou madura, cau de l'arbre...
