Un pocs dies arribarem a l'Onze de Setembre, que, segons la tradició i l'Estatut vigent, és quan se celebra la Diada Nacional de Catalunya. El seu propi nom, esculpit en República i Monarquia espanyola en el BOE, confirma allò que en nombroses ocasions he dit en aquest mateix espai: Catalunya mai no ha tingut sentit d'Estat i mai no ha desitjat seriosament ser un Estat.

Ho podia ser quan hi havia la Corona d'Aragó però hi va renunciar doblement: tenint reis catalans al front de la mateixa, aquests mai varen disposar trencar la unitat territorial de la Corona i quan es trobava vacant la mateixa el comte de Barcelona d'aleshores tampoc no va optar amb ganes i decisió per fer-se amb la mateixa. Tremolors de cames i naixement de la tipologia empresarial catalana: val més ser cap de ratolí que no pas cua de lleó. Botiguer en estat pur.

Per això tenim «diada» i no «festa nacional». Ens pot el verb, la gestualitat, el soroll, la indignació, la protesta i el teatre, preferiblement Els Pastorets, abans que l'assumpció de responsabilitats d'Estat. Sempre ens ha agradat més ser un país de miniatura amb tintatge de fenicis -comprar i vendre-, adornat per una història inventada que no pas un país amb títol d'Estat. El Comptat en comptes de la Corona. Potser per això, encara avui, estem en l'època dels romanços, de l'èpica que mai no fou, del romanticisme entre misticisme i historicisme narcisista i de l'automentida prèvia a la flagel·lació evangèlica. Un país d'estar per casa.

Això és el que s'ha vist aquest estiu. Molt de parlar, molt de discutir-se, molt de barallar-se dins i fora del Govern de la Generalitat les dues forces polítiques que l'integren, moltes pistes per donar per feta l'esquinçada del PDeCAT i molta xerrameca de la tal Paluzie fent ús de l'ANC com a tanc contra l'Estat. No s'ha escoltat l'únic que ha dit una veritat com un temple, en Carod-Rovira: «No som independents, no tenim República i tot va ser un salt a la piscina sense que aquesta tingués aigua», va afirmar. Però, és clar, la dita ja diu que les veritats couen, i, essent així, l'antic vicepresident de l'executiu català no ha tingut ni tan sols una finestreta de tebeo a TV3.

Tot diu que això de l'independentisme portat de la mà de l'antiga Convergència (avui PDeCAT, la Crida i JxCat, un psiquiàtric), ERC, que juga al possibilisme i enamora al mateix Pedro Sánchez, i la CUP, una metamorfosi col·lectiva dels fills dels burgesos de tota la vida, va a la baixa. Ho assenyala l'estètica urbana amb menys (i cada vegada més estripades) estelades i menys llaços grocs passats pel sol i ho constata el mateix baròmetre socioelectoral del CEO de la Generalitat. En aquestes dues percepcions substancials resideix el perquè l'ANC ha anat despertant els independentistes de la seva fonda migdiada estival. «Ei, que no anem bé!», posant la mirada en l'11-S.

I és que no es pot tornar a punxar com va succeir l'any passat, l'antítesi del rècord manifestant de les mans entrellaçades ocupant les vies més espectaculars - des del cel, s'entén, que sempre dona més espectacle visual- de tota Catalunya.

D'ençà la presidència d'en Mas, condemnat per desobediència i ja veurem si també per ús indegut de diners públics, s'ha sacrificat la Diada Nacional, simbologia i unitat de l'anomenada nació catalana, a favor d'una fal·laç unitat política que mai no s'ha donat i a favor d'una fraudulenta aposta per una Catalunya independent d'Espanya que mai no es donarà, almenys amb les actuals coordenades polítiques internes i externes. Vergonyosament, els partits que es diuen independentistes han de ser remolcats pel tàndem ANC-Òmnium. El crit d'enguany per a una fotografia és el de «ara toca un tsunami democràtic». Ni en els millors temps de Bandera Roja s'havia parit un eslògan d'aquesta categoria intel·lectual.

Un tsunami, com sabut és, ho arrasa tot i endemés no entén ni de dictadures ni de democràcies. Només se sap que fa mal i que fa mal a tot i a tothom. L'amic Puigverd es pregunta si darrere d'aquesta crida/metàfora insensata s'amaga una «pulsió suïcida». Podria ser. Com en els antics focs de Sant Joan, a la pila que en cendra es convertirà, s'hi volca de tot.

A les portes d'un judici per desobediència que podria inhabilitar Torra i a les portes de conèixer la sentència que ha de dictar el Tribunal Suprem en relació amb els fets (i autors) de setembre de 2017, el tsunami bé sembla un «ara o mai». Si és així, sempre serà mai.