Segons la caverna mediàtica de Madrid, la celebració de la nostre Diada, demà, serà un sonor fracàs perquè -sempre segons ells- l'independentisme està de capa caiguda i ha quedat superat per l'evidència que «amb Espanya es viu millor». I jo em pregunto -s'ho creuen de debò? Tinc amics espanyols, molts, i tot i que a la gran majoria els sap greu el que està passant, són ben conscients que la situació és irreversible. Pràcticament, els únics arguments que els queden per justificar «la unió» són de caràcter emocional perquè no hi ha res que pugui esborrar la violència policial de les nostres retines, la seva prepotència de les nostres ments, la supèrbia dels nostres records. I tampoc no hi haurà prou diners per reparar tot el mal que han fet a la nostra economia, a la nostra sanitat, a les nostres infraestructures, encara que això al final serà el que menys importa, perquè reeixirem, d'això no tinc cap dubte.
Demà, tornarem a sortir al carrer. Tornarem a ésser un munt de gent, centenars de milers, potser un milió. O més! I la policia de la Colau tornarà a comptar pel cap baix, mentre la Delegació de l'Estat tornarà a donar una xifra absolutament ridícula que les organitzacions espanyolistes (polítiques i no polítiques) encara devaluaran més. Ara bé, aquestes no seran pas les úniques mentides que s'estan preparant a difondre. Parlaran de violència, de desordre, de caos, de divisió, d'il·legalitats, de voler «trencar» el seu país. Del que segur que no parlaran és de la revolució més pacífica que mai hagi vist el món. Que no els volem cap mal, sinó que simplement volem anar «a la nostra». Que no els volem deixar «penjats» sinó tot el contrari, que volem ésser els seus millors veïns. És clar que encara ens queda molta història amb Espanya pel davant - però mirant-nos a la cara d'igual a igual, no com a colons i colonitzats, ni com a súbdits i sobirans, ni com a vencedors i vençuts.
Demà, sortirem al carrer per enèsima vegada. Potser serem una colla més petita que altres vegades, però serem suficients per mantenir viva la flama de la il·lusió, la convicció que un dia viurem en un país més just i nostre. Sortirem amb el cap ben alt, perquè ens ho estem fent nosaltres. Ens paguem els autocars, els àpats, la «caixa de resistència». No necessitem que ningú faci res per nosaltres. En tenim prou amb nosaltres mateixos. Ens entristeix que els nostres líders i dirigents estiguin a la presó o hagin de viure a l'exili. Però allà hi són, amb els caps tan alts com els nostres i al nostre costat. I nosaltres al seu, és clar. Demà tot canviarà perquè demà estarem encara un xic més units i perquè estarem més a prop del nostre somni -la independència!
