12 de setembre de 2019
12.09.2019

Dimarts va ploure tot el dia

11.09.2019 | 23:59

La Generalitat va ajornar dimarts els actes nocturns de la Diada. L'excusa va ser la pluja. Són aquests independentistes de gota i mitja. Són Puigdemont canviant de cotxe sota un túnel. Són la Pilar Rahola traient-li la seva presència chavista a TV3 però pagant-li més, d'amagatotis, la seva intervenció al FAQS. Són la declaració d'una independència que no tenien declarada i que no tingueren la dignitat ni l'honor de defensar.

El dia que vaig néixer va ploure tot el dia. El dia que Anna em va fer el meu primer petó recordo que vam acabar ben xops, al pati de l'escola, quan ja no hi quedava ningú. La tarda que Mònica ja sabia que els meus pares no hi serien també plovia. Queia lenta la pluja sobre Montjoi la primera nit que ma mare em dugué a conèixer El Bulli. He vist ploure sobre moltes commemoracions, sobre moltes desfilades. He vist la reina d'Anglaterra alçant-se com l'estendard de la dignitat del seu poble sota autèntics diluvis, protegida només pel seu paraigua.

Enric Juliana, Badalona, era redactor en cap de Societat de La Vanguardia i no anava a treballar quan plovia perquè deia que s'havia inundat el Rodalies: ara s'ha fet de Podem i de la més coent cursileria. Patton tenia raó, i segur que també plovia, quan digué a Ike que volia arribar fins a Moscou per acabar amb tanta maldat –i tanta tonteria. Si per derrotar els nazis només haguéssim tingut els independentistes, el dia D plovia i avui Espanya seríem la granja d'Europa i el balneari dels jerarques de les SS.

El mateix dia que Torra suspenia els actes de la Diada, i que efectivament plovia, i plovia, sopàrem amb Joan Tapia, i la seva senyora, que s'havia fet mal al turmell, igualment vingué i fou una esplèndida vetllada. El pretext de la pluja és d'una vergonyosa covardia. En el caminar elegant, adolorit i elegant de la senyora Tapia –i plovia a cor què vols, quan sortírem de Nairod– hi havia tota la dignitat que Quim Torra havia arruïnat.

És d'autonomia de fireta suspendre els actes institucionals de la seva «festa nacional» –que és tal com en diuen–, és de província de pa sucat amb oli tenir de referent intel·lectual una bacallanera o un filferro de punxar fems. És de tren de la bruixa que un president canviï de cotxe sota un túnel i en aquell precís instant la derrota de l'independentisme començà a produir-se. Hi ha una línia recta entre aquell humiliant canvi de cotxe i que tota la defensa que Puigdemont oferís de la independència que acabava de declarar fos anar a fer l'aperitiu a un bar de tapes de Girona. Els homes lliures aguanten la pluja i paguen el preu i la seva darrera mesura d'honor és la seva vida. Si una nació es cancel·la per la meteorologia, no és una nació, és una tribu.

L'independentisme diu que vol un Estat per a Catalunya. Diuen que «es mereixen» que els deixin tenir un Estat, i quan no se'n surten culpen Espanya de repressiva, de baixa qualitat democràtica i de voler eliminar qualsevol rastre de catalanitat. Cada vegada que els independentistes han tingut l'oportunitat de demostrar que sabien i entenien què era un Estat s'han comportat com uns deplorables monitors d'esplai de pírcing i tatoo, d'aquests que ensenyen a cargolar porros a les nenes de 15 anys per lligar-se-les. No sé què vol dir «merèixer» un Estat, però sí sé que plantejar-ho en aquests termes és d'imbècils, sobretot si creus que algú ha de donar-te'l. Israel volgué un Estat, i el prengué, i el tingué, i l'ha mantingut des d'aleshores, infranquejable, fort, segur i lliure, encara que l'hagi de defensar cadascun dels seus dies amb els seus millors soldats, amb el patiment i la sang dels seus millors soldats, i de les seves famílies, perquè els homes d'Estat saben que la llibertat té un preu i pels homes lliures –homes de Déu, que vol dir lliures– hi ha coses pitjors que no seguir viu i la mort no és el contrari de la vida. Potser tot això és perquè no hi plou gaire, a Palestina; o potser és perquè els jueus van aprendre a Auschwitz a prendre's seriosament el seu destí.

I agitar Espanya com el llop de tots els drames és de poble malalt, perdedor, que en realitat no vol el que tant creu que desitja. Per continuar amb la metàfora, queixar-se és de palestins, i els independentistes, com ells, no perden cap oportunitat de perdre una oportunitat. Abans-d'ahir Quim Torra va suspendre els «actes institucionals de la Diada Nacional de Catalunya» com a Calella ajornen la cantada d'havaneres: per la pluja. A l'independentisme li put l'alè a rom cremat, tant folclore sense propòsit, tant d'orgull sense dignitat, tanta derrota acumulada, tants culpables imaginaris i tanta mediocritat sense purgar.

És la història d'un poble massa covard per als seus somnis, o la d'un poble que abusa del sucre per poder-se evadir de tant en tant de la realitat? El primer dia que s'aplicà l'article 155 també plovia. Potser per això tots aquests que diuen que mereixen un Estat, i els milers de funcionaris que els voten, es rendiren com ratolins quan ve el gat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit