Setembre té un soterrani. Gairebé tots els mesos el tenen, però el d'aquest mes està més concorregut. Setembre té un soterrani fosc al qual s'accedeix per una trapa dissimulada sota la catifa. S'arriba a les seves profunditats mentalment, mentre a la superfície canvies impressions amb la perruquera, que t'explica el seu estiu.
- Així que ja et dic -diu la Carme-, en ple mes d'agost els meus pares se separen i jo he de tornar corrent d'Alacant per veure què passa.
- I què passava? -pregunto.
- Res, que havien decidit acabar amb el seu matrimoni de mutu acord, amb setanta-cinc anys ell i setanta-tres ella.
- Es portaven malament?
- Què va, eren la parella perfecta. Et faràs les orelles?
- Sí, si us plau.
Això de fer-me les orelles consisteix a depilar-me-les a la cera. La Carme ho fa bé, però de vegades tinc la impressió que m'arrenca el timpà. Mentre em puja les patilles, diu que la seva mare, provisionalment, se n'ha anat a viure amb ella. Jo l'escolto des del soterrani de setembre, al qual vaig descendir només d'ocupar la butaca. Puc estar en els dos llocs alhora. Al soterrani, on no hi ha llum de cap mena, ensopego amb altres cossos que hi han arribat des d'on qui sap on es trobessin. Ens palpem breument, com per reconèixer-nos, i seguim donant voltes, ensopegant amb les parets a la recerca d'una porta que porti a algun lloc màgic que ens rescati de la condició en la qual hem caigut.
Al soterrani hi ha futbolistes i actrius i actors i bombers i directors de banc. És un espai transversal, en què es reuneixen totes les classes socials. Reconec, per l'olor del seu perfum, la caixera de la sucursal del Santander del meu barri, però no obro la boca per passar inadvertit. Al soterrani tots volem passar desapercebuts. Ens dediquem a refer-nos del que passa a la superfície, on ara mateix la Carme ha començat a «fer-me les orelles», la qual cosa em torna dolorosament a la butaca.
- I ara estic buscant un xicot a la mare -diu.
