18 de setembre de 2019
18.09.2019
Diari de Girona

El secret de la vida

18.09.2019 | 00:06
El secret de la vida

En totes les èpoques hem tingut gent que ha buscat el secret de la vida, una clau meravellosa per arribar a la felicitat. En el segle XX, alguns filòsofs han intentat trobar una fórmula màgica per ser això, una mica més feliços, una mica menys castigats per la vida i tot allò que l'envolta que no és positiu, i que implica monotonia, o dolor, o negativitat.

Algun filòsof ha cercat aquesta fórmula, sense èxit. S'ha parlat d'un entorn positiu, d'amistat, de feina, de família. Que t'entengui i et doni suport i potenciï les teves habilitats, per créixer com a persona. Doncs ni amb aquestes, ho aconseguim. Pobres i rics som infeliços. En el segle XVIII i en el segle XX, semblava que l'home i la dona podien ser feliços fugint a la natura, el perfecte salvatge. Tornant al medi d'on hem sortit. Són més felices les persones aïllades de tot? Aquest avi d'anunci que pregunta si el Madrid ha guanyat la setena Copa d'Europa, o que què fa el rei Joan Carles? Doncs anar a la natura, si bé l'esperança de vida pot ser més perllongada, amb menys contaminació, i en un medi més natural, resulta que aquestes societats són proclius a ambients ofegants, a baralles que es perllonguen generacions. A sentir la nostàlgia de l'ésser humà, al contacte continuat de la pell de l'altre.

Per contra, l'habitant de ciutat, ofegat en la contaminació, perdut en un anonimat que és alhora una presó. Encadenat a uns horaris laborals que són obligació, subjugació i eliminació de la personalitat. Sent la nostàlgia de fugir i recuperar la seva identitat. Precisament l'anonimat de la massa que somia la persona que viu als pobles, i que sap que cadascun dels seus actes, reaccions i opinions és analitzat, i convenientment criticat pels habitants més xafarders i criticaires de la contrada. La insatisfacció és una constant d'aquesta època, desil·lusió en parella, o enyorança de tenir-ne. I no oblideu que la insatisfacció també és un motor de canvi. Però dipositar una estimació exagerada en els animals de companyia, una mena de religió estranya i regressiva que et porta a extrems de la religiositat de l'animisme, quan les civilitzacions atribuïen als animals poders mitològics o divins. En lloc d'entendre que ens donen estimació i ens ajuden, però no són éssers humans, ni podem viure pendents d'ells. Cerquem la fórmula, busquem un repte. I intentem aprendre a viure. Que ja és difícil.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook