L'OCDE ha revisat a la baixa les perspectives de creixement mundial per al 2019 i 2020, fins al seu nivell més baix en una dècada a causa de la incertesa econòmica i política. «Les perspectives mundials s'han tornat cada vegada més fràgils i incertes», ha indicat l'organisme amb seu a París. La desacceleració econòmica, Espanya inclosa, és una evidència. Previsiblement, Alemanya, un dels grans motors econòmics d'Europa, entrarà en recessió el tercer trimestre. L'entrada en vigor del Brexit, amb unes conseqüències de moment imprevisibles, però, en cap cas, positives, és a la cantonada (31 d'octubre). Els últims pressupostos de l'Estat es van aprovar amb el Govern del PP. Des que va començar l'any, entre el retorn dels pressupostos i les convocatòries electorals, l'acció política està paralitzada. Aquesta és la realitat d'Espanya mentre els partits polítics viuen en un món paral·lel, incapaços de gestionar els resultats de les urnes i trobar la fórmula per investir un president i formar un govern.
La fragmentació parlamentària, després de tres dècades de bipartidisme, obliga els partits polítics a negociar la formació d'un govern. En aquests casos, existeixen dues sortides. 1. Un govern en minoria amb un ampli suport parlamentari; 2. Un govern de coalició. En ambdós casos, els més elementals principis democràtics diuen que cada partit ha de cedir part del seu programa i acceptar aportacions d'altres partits. Aquí, no. Tothom vol manar, imposar i sotmetre l'altre. No ha reeixit, probablement pel caràcter llatí, la cultura dels governs de coalició. Hi ha molts exemples, autonòmics o locals, en els quals qui acaba tenint la paella pel mànec és el partit minoritari. I el que menys importa és aplicar el programa. Òbviament, tothom culpa l'altre, quan la realitat ens indica que els partits polítics prioritzen els seus interessos per sobre de resoldre els enormes problemes que afecten la societat.
L'actual paràlisi afecta les pensions, els funcionaris, les asfixiades comunitats autònomes, que no poden rebre transferències suplementàries; és a dir, els ciutadans en general. Que la renovació d'institucions com el Poder Judicial, el Banc d'Espanya o la Comissió del Mercat de Valors estiguin paralitzades fins i tot pot semblar un tema menor, que no ho és, davant la urgència de tenir un Govern que prengui decisions per afrontar la complicada conjuntura econòmica i per enfocar el futur de la nostra societat davant d'un competitiu món globalitzat. Quatre eleccions generals en quatre anys són un disbarat només imputable a l'egocentrisme i la irresponsabilitat dels nostres polítics.
