Les xarxes socials s'han erigit en l'àgora de reflexions, ocurrències, relats sobre l'anecdotari quotidià i clams per a les causes comunes. S'hi anuncia, s'hi debat i s'hi denuncia, i també s'hi pontifica, s'hi acusa i s'hi hiperventila. Però tenen una disfunció crònica que a vegades es tracta poc i que vindria a ser un paradigma de la nostra era: la bretxa entre el que hi reflecteixes i qui realment ets. No és una fenomen nou, perquè la vida en societat sempre ha estat plena de màscares i refugis, projeccions que ens serveixen per ensenyar la nostra millor cara en lloc d'aquella que dilucida les nostres febleses. Però no deixa de ser curiós que un àmbit virtual que sovint s'interpreta com a síntesi de les persones i les seves inquietuds i emocions, sigui al final el primer a què renuncies quan a la realitat les coses van maldades. Dit d'una altra manera, hi ha molta gent (servidor inclòs) que quan té un problema greu o passa una mala època al món tangible el primer que fa és allunyar-se de les xarxes socials. Segurament aquest és el millor resum del nostre temps, i també ho serà dels que vindran. Encara avui, tot i la capacitat tecnològica per estar permanentment connectats, hi ha dilemes, conflictes i preocupacions que només poden ser tractades i resoltes en la intimitat, en els laberints de la pròpia ment, perquè la idea de socialitzar-les et sembla una frivolitat. No ho fas visible perquè en el fons saps que, per més que en d'altres aspectes busquis ajuda i segur que la trobes, hi ha coses d'un mateix que només tenen veritable sentit si les afrontes portes endins. Aquesta constatació que les trencadisses de la realitat necessiten una fugida del món virtual és la prova més evident que hi ha una part de nosaltres mateixos que mai no podrem disfressar del tot, perquè si ho féssim ens sentiríem com traïdors a una pàtria interior que només som capaços d'habitar en soledat. Hi ha qui diu que no és bo permetre que aquests problemes només cristal·litzin a la processó que va per dins, justament perquè el sentiment de comunitat pot ser-ne un antídot. Però el cert és que, per més placebos que inventem, per més canals de comunicació que creem, no podem menystenir mai el poder de guariment de la soledat. Sobretot perquè ja fa temps que aquest bé s'ha tornat escàs i aprendre a exercir-lo acaba essent imprescindible per entendre el concepte de felicitat.
