28 de setembre de 2019
28.09.2019
Diari de Girona

Una història de llobarros

28.09.2019 | 01:01
Una història de llobarros

Aquell dilluns, a la gestoria, el senyor Llobet semblava preocupat. La Meritxell, la seva filla, havia vingut a sopar el dissabte passat amb el seu xicot, l'Iu Llobarro, un jove eixerit, educat i molt ocurrent, el gendre que tot pare voldria tenir. Només l'havia vist un parell de vegades però ja el preferia a l'anterior, un periodista esportiu fatxenda de la capital. Malgrat tot, no se'n refiava massa; els havia vist de tots colors. Literal. I efectivament, a l'hora de les postres, el fatídic «Ens casem!» va certificar els seus auguris. Però això no s'ho esperava, pensava que la gent ja no ho feia, això... O com a mínim que la seva nena no ho faria, que per alguna cosa havia fet carrera! Però el que més el tirava enrere era ser avi d'un net amb els cognoms Llobarro i Llobet. Pobre nano... Ja només li faltava dir-se Llucià! El matrimoni va rebre la notícia amb emocions contingudes; la seva dona, d'alegria, però ell, d'una decepció que es va anar estenent la resta del diumenge. Matinada de pesca inclosa. I els peixos, així, no piquen. Ho noten. Fins i tot li va semblar que li feien befa. Per això, quan la seva secretària el va avisar per l'intèrfon que la visita que esperava ja havia arribat, va respondre-la amb un encaparrat: «Fes passar el llobarro!».

- Bon dia, Tomàs! –va dir l'Iu mentre entrava al despatx i li donava la mà amb fermesa.

El senyor Llobet no s'ho acabava de creure. Sabia que la visita l'havia concertada un jove emprenedor que necessitava assessorament empresarial, però no havia caigut en el nom. Fins ara.

- Tot bé? Sembla com si t'hagués agafat un «Iu-ctus»! –va bromejar mentre s'asseia davant seu.

- Sí, suposo...

- Dissabte vaig voler dir-te que avui ens tornaríem a veure, però no m'agrada barrejar els negocis amb el plaer, oi que m'entens? -va aclarir picant-li l'ullet.

- Sí, suposo... –va tornar a dir el senyor Llobet tot buscant, ara sí, càmeres ocultes de reüll; li va semblar que el gerro del moble bar tenia forma sospitosa, com de llobarro.

- Anem al gra: tinc una idea per a una empresa de neteja de restes d'assassinats i crims comesos amb violència. Des de la crisi, l'índex d'aquests tipus de delictes ha crescut molt a les àrees metropolitanes i el marge de beneficis d'un negoci així, únic a la província amb aquest nivell d'especialització, s'ha quintuplicat. El problema és que no sabria quina tipologia d'empresa triar...

- Depèn de la inversió, nombre de socis, treballadors? -va respondre el senyor Llobet, engrescat de sobte amb la proposta.

- Inversió mínima! I seríem jo i dos treballadors més amb algun tipus de discapacitat, és clar! Així obtindria alguna subvenció més!

- Coi, ben pensat...! Doncs societat limitada, així tindràs un marge d'actuació més còmode, sobretot durant els primers mesos.

- És el que pensava, però volia que un professional com tu m'ho confirmés.

El senyor Llobet va somriure. Per primera vegada veia en aquell Llobarro una pesca amb molt de potencial.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook