29 de setembre de 2019
29.09.2019
Diari de Girona

El penúltim mohicà

29.09.2019 | 00:51
El penúltim mohicà

S'ha mort el pintor palafrugellenc Josep Puig Clausell als 88 anys. M'ho han dit i a l'acte he viatjat en el temps, a les vegades que el pare em duia a saludar-lo. Entràvem al seu taller sense trucar, intramurs, si se'n pot dir així, del Palafrugell medieval. En Josep tenia el taller (i de vegades el jaç) amb la façana més petita de l'univers, amb prou feines un metre i mig, una d'aquelles casotes estretes i altes del món d'ahir.

Pintor costumista (una mica comiquer), autor de tots els cartells haguts i per haver, carrossaire, home de teatre i cineasta avant la lettre, s'ha mort el penúltim mohicà de la tribu. I quan dic tribu sé què em dic. Amb en Josep se'n va un tros del Palafrugell bohemi però gens afectat. S'entela una part del trencadís peculiar que va ser la represa cultural del municipi, al tombant dels anys quaranta cinquanta. Lluís Molinas (viu), Floreal (mort), Antoni Agustí (viu), Josep Martinell (mort), una colla que quan jo la vaig conèixer ja duien al llom més de mig segle d'activisme cultural –i més d'una topada amb la carcunda.

En Josep Puig tenia la còrpora de l'home del rodal. No pas la de tots els homes, però hi ha un fenotip estès: amplària de pit, ulls vius, barbota i cabells llargs, la carcanada marinera i una perxa ideal per a la camisa blava i texana arremangada. Un bon amic seu, en Joan de l'Arc (viu) és dels pocs que perpetua aquesta estètica diguem-ne mediterrània. Veu de tro, bonhomia sorneguera, les idees clares i un sentit tràgic de l'existència, sempre que s'acompanyi amb un bon dinar llarg.

En Josep Puig va ser un mestre de debò. En el sentit del pedagog que pontifica però no imposa. El professor que poua el millor dels altres. L'artista que, sabent-se bo, preferia treure's importància, passant dels «aspavientos». Però el més important, i el més carismàtic d'aquest home, no va pas ser la seva obra, tot i haver produït una de les obres més interessants en el camp de l'art patri. No. Va ser el seu individualisme insubornable. Empordanès de pedra picada, és a dir, un trist amb intel·ligència, va triar viure per comptes de figurar. El pintor Modest Cuixart (mort) un dia li deia que si volia el podia dur a les galeries d'Europa. En Josep li va contestar que no gràcies. No pas amb acritud. Li va dir que massa temps lluny de casa ho trobava una pèrdua, precisament, de temps.

La tribu s'aprima. Ja no tenim en Mirabetes. El meu pare fa de penúltim cap de taula. En Rodolfo Candelaria seu al seu costat. En Josep Puig ha pujat al panteó estrambòtic de Palafrugell, i sospito que allí dalt se n'han alegrat. Perquè en Josep tenia i té una cosa: encarna l'ànima del peix fregit millor que ningú. Un esperit lliure, addicte a les coses que es poden tocar a palpamà, lluny de l'afectació que tenyeix l'època d'ara, en què tothom és important. De Clausell, li dèiem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook