04 de octubre de 2019
04.10.2019
Diari de Girona

Mals temps

04.10.2019 | 00:21
Mals temps

Fa anys, a Pennsilvània, un alumne em va ensenyar molt orgullós el cotxe que s'havia comprat uns mesos abans de començar el curs. Era un Chevrolet Impala del 67, negre, angulós, de formes tan estilitzades com un lleopard a l'aguait a la meitat de la sabana. L'Impala és el cotxe més idolatrat pels joves americans, i segons em va explicar aquell alumne, el raper Kendrick Lamar tenia una cançó que deia: «No vull problemes, i per això em passejo en el meu Chevy Impala». Hi havia centenars de cançons més dedicades a l'Impala, començant per aquell himne americà de Don McLean que es deia American Pie («Vaig anar amb el meu Chevy fins al moll, però el riu ja s'havia quedat sec»). Aquell alumne era de Las Vegas i li vaig preguntar si havia fet el tradicional viatge iniciàtic d'un extrem a l'altre del continent a bord del seu lluent Chevy Impala. «Oh, no, impossible –em va contestar. Aquest Chevy no té aire condicionat. I no puc fer 3.800 quilòmetres a l'estiu sense aire condicionat».
Qualsevol que tingui una certa edat recordarà que els cotxes no tenien aire condicionat –el meu pare tenia un Renault 4-4 que devia estar fabricat amb un miraculós material elàstic, perquè ens hi ficàvem dos adults i cinc nens i de vegades fins i tot hi cabia un gos gran–, però les noves generacions difícilment podrien imaginar que existissin els cotxes –o les cases– sense aire condicionat o sense alguna mena de sistema de refrigeració. Per als joves, el més normal del món és entrar en un autobús públic o en un aeroport o en un centre comercial i sentir a l'instant l'impacte salvífic –deixeu-me usar aquest adjectiu modernista– que ens provoca sentir l'aire gelat en un dia de xafogor mediterrani.
Però en realitat l'aire condicionat a l'abast de tothom és una innovació molt recent que potser no tingui més de vint anys. Als anys 60 de la meva infantesa, per descomptat, no hi havia aire condicionat enlloc. Potser hi havia un somnolent ventilador en una lleixa, o bé un altre ventilador d'aspes girant melancolicament al sostre. Però això era tot. I el mateix passava amb la calefacció. Jo he vist fer servir a la meva àvia un estrany artefacte de bronze, farcit amb el carbó del braser, amb el qual escalfava els llençols del llit en els dies més freds de l'hivern. Avui dia aquests artefactes són articles que s'exhibeixen als museus –ni tan sols arriben a la categoria de vintage–, però per a molts de nosaltres van ser reals –i imprescindibles– i van tenir un ús quotidià.
Ho dic perquè és evident que el canvi climàtic és real i que s'acosten mals temps –només cal pensar en les riuades i en les inundacions cada vegada més perilloses–, però no sé si ens adonem dels sacrificis que caldrà emprendre si de veritat volem enfrontar-nos al fenomen de l'escalfament global, tal com ens demana Greta Thunberg amb llàgrimes als ulls. Perquè és molt fàcil cridar i protestar, clar que sí, encara que no sé si és tan fàcil assumir les conseqüències d'un empitjorament en les condicions de vida que seria inseparable d'una veritable lluita contra el canvi climàtic. Estaríem disposats a renunciar als autobusos refrigerats, als mòbils i l'ús indiscriminat d'energia contaminant que ara ens fa la vida molt més agradable? Estaríem disposats a retrocedir a les condicions de vida dels anys 60, quan la meva àvia agafava aquella mena de cassola amb mànec, l'omplia de brases del braser i ens planxava els llençols perquè estiguessin calentonets? Tornaríem a les ampolles d'aigua calenta, com teníem tots els nens quan ens ficàvem al llit? Acceptaríem viure enmig d'una mena d'estat d'emergència ininterromput, amb talls de subministrament elèctric, racionament de determinats aliments i un estil de vida cent vegades més auster que l'actual? Sincerament, tinc els meus dubtes.
Ho dic perquè és molt fàcil treure una pancarta i protestar contra el salvatge capitalisme depredador que està destruint el planeta, però és molt difícil acceptar que nosaltres mateixos som organismes depredadors que també contribuïm diàriament a la destrucció indiscriminada del planeta. Qualsevol pot acostumar-se a passar –com ens va passar als nens dels anys 60– de viure amb bosses d'aigua calenta i ventiladors mandrosos a viure en un món ple de compressors d'aire condicionat i d'autobusos refrigerats. En canvi, fer el camí invers exigeix ??un tremp i una resistència –física i moral– que no semblen trobar-se entre les nostres virtuts contemporànies més esteses. Seria bo que no ens oblidéssim d'aquestes veritats elementals.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook