Una magnífica aportació valenciana són els «mulladors» -de mullar o sucar pa. Són alhora salsa, acompanyament -d'un bullit, d'embotits («picadeta»)- i plat, a vegades tot alhora... Me'n vaig assabentar davant d'una magnífica ensalada amb pebrots, tomàquets, bacallà, quan un company de taula em va dir «pegal-li una mullada!». L'expressió té també un doble sentit. En el meu dialecte seria «suca-hi pa». De fet un servidor ha publicat una guia d'on menjar de franc arreu del territori que es diu Els Països Catalans per sucar-hi pa. Sucar o mullar pa és sinònim d'un plat abellidor o apetitós.
Poden ser només vegetals -pebrots i tomàquets tallats menudets i fregits-, o s'hi pot incloure tonyina salada, pinyons, etc. Es mengen amb bocins de pa -al pur estil mediterrani, com les meze en forma de purés de la cuina grega, turca i àrab- i per tant, són pràcticament idèntics a «mulladors» algerians com el H'miss, que també es menja sucant-hi pa, com aquestes meze (entrants, picadetes) de Grècia, Turquia i el Pròxim Orient (skordalia, hummus, naba ganouj o puré d'albergínies, etc.).
Dintre la família hi trobem els esgarradets o «esgarrets» o espencats (també amb tomàquet i pebrot, però escalivats o torrats), amb bacallà «esgarrat», «esguellat», «llescat» o «espencat» (a Catalunya i a Castelló aquests ingredients vegetals es posen en cru, a l'«esqueixada»). Així com el tomacat i d'altres, productes d'una fèrtil imaginació, com el parent pròxim, Mullador de sangatxo. El tomacat de Dénia, Xàbia etc., en efecte, es fa amb sangatxo (saladura de tonyina; la tonyina de pot o llauna se sol anomenar, curiosament, «besuguet»), melva, etc., a més de tomaca, pebrot, alls... Hi ha mulladors amb pebrots, albergínies o tomàquets escalivats, o rostits, o bé fregits, amb tonyina, pinyons -una gran troballa-, etc. Parents pròxims són la pericana -només amb pebrot- i fins nyores (Alcoià, Marines, Comtat...), així com bacallà, melva la «titaina» o pimentó amb tonyina -una antiga especialitat dels xiringuitos de la Malvarosa-, que Vicent Andrés Estellés diu que es menjava en entrepà (Recomane tenebres).
Per cert, els pebrots torrats són objecte d'una abrandada poesia seva, on compara la seva ingestió a un acte eròtic -el poble deia «els pobres alcen el cap, quan mengen pimentó torrat», acció a la qual s'hi refereix el poeta: «Després, en un pessic/del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa/agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament, eucarísticament/me'l mire en l'aire/de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme/cloc els ulls i me'l fot» (Les pedres de l'àmfora). Estellés, el poeta de l'erotisme i la sensualitat alimentària, directa i gens burgesa!
A tot l'arc mediterrani agraden molt els pebrots torrats o escalivats, així com a la resta de la Mediterrània, de Turquia al Magrib, sols o acompanyats amb albergínia, tomàquet, ceba, etc., donant lloc a diverses salses i guarnicions.
