Els mitjans de comunicació expliquen cada vegada millor i amb l'espai adequat -abans hi dedicaven quatre línies- cada cas d'assassinat de dones en mans dels seus marits o parelles. Hem avançat molt en la preocupació pública sobre els fets i en el ressò als mitjans de comunicació. Però el cert és que tot i les lleis que s'han anat renovant la quantitat de maltractaments i d'assassinats, que no disminueixen. Era dels que creia que amb el pas del temps el problema disminuiria per un efecte generacional. No és així, les noves generacions el pateixen igualment. L'única esperança que ens donen les dades és que les més joves denuncien maltractaments abans que les més grans. Però és una pobra esperança.

En realitat sabem molt poc dels homes maltractadors i/o assassins. En un país on és relativament fàcil divorciar-se, què fa que hi hagi tants homes així? El lògic seria que si una parella no funciona, es divorciïn i ja està.

Crec que caldria posar l'atenció, també, en aquests homes patètics. Tenen tan poca autoestima que l'únic recurs que tenen és torturar la seva parella? En quina mena d'educació emocional s'han creat? Quina mena de relació anhelen amb una dona? A quina mena de relacions sexuals patològiques aspiren? Per què?

Sabem, a més, que no té a veure ni amb el nivell d'estudis, ni amb la classe social, ni amb territoris, ciutats grans o petites, es dona per igual a tot arreu. Què ho fa que els homes no vulguin/puguin ser amics de les seves parelles? Que en comptes de relacions harmòniques prefereixen la dominació, el poder i el mal?

Realment estic perplex amb el fons d'aquest enorme problema. Estic segur però que si els morts fossin els homes s'hi haurien posat remeis molt més contundents.

Caldria segurament establir un sistema de salut mental públic de les dimensions adequades a la societat d'avui. Ara al sistema nacional de salut català la salut mental és un aspecte mínim. Els metges ens diuen que els problemes de salut mental acostumen a ser, en el fons, el motiu del 70% de les visites. Jo he vist diagnosticar una depressió i receptar medicaments en una conversa de tres minuts amb un metge sense la més mínima preparació i coneixements psiquiàtrics. Soc dels que creu que cal contundència en el codi penal pel que fa a la violència masclista, però per prevenir-ho caldria teràpia psiquiàtrica a molts homes.

I el que més m'avergonyeix de ser home és que hi hagi imbècils que neguin el problema o que en diguin «violència intrafamiliar». Com pot ser que en comptes d'estar asseguts en un divan explicant a un psiquiatre els seus problemes amb les dones, aquests tipus liderin partits i manin institucions? Amb aquests referents no és estrany el que passa.