El dietari

La intel·ligència artificial és de moment borderline. Com a mínim la del meu Spotify, que avui, basant-se en la música que creu que jo escolto, m'ha enviat un correu electrònic personalitzat convidant-me a comprar entrades per anar a veure Miki Núñez -que no sé qui és- a la Mirona de Salt el 23 de novembre, per anar a escoltar la Rosalía -la de les ungles llargues i recargolades- el 7 de desembre al Palau Sant Jordi, i també per anar el 9 d'octubre al Liceu a un concert del Duo Dinámico, que creia que avui eren poc més que ballarins del Thriller de Michael Jackson.

M'he posat a investigar el meu Spoti i he trobat el Duo Dinámico en una llista de reproducció que vaig crear quan vam celebrar a la discoteca Mairox el setanta aniversari de la mare. I pel que fa a Rosalía i Miki Núñez, he descobert que la meva filla m'ha piratejat l'Spotify. Dit això, Mr. Spoti no coneix gens els meus gustos musicals. I això em tranquil·litza sobre manera perquè vol dir que el meu maleït telèfon encara està molt lluny de precisar els meus hàbits i perversions.

Friso per si el proper correu electrònic que m'enviï m'anunciarà un concert de Sinatra i Jobim o un de David Bowie.

Diumenge. Esquivant castanyes

Cada tardor recordo amb simpatia l'alcalde Quim Nadal i Ponç Feliu, que va ser el seu regidor de medi natural i medi ambient de Girona, entre 1999 i 2011. Em passa cada matí, a quarts de set, quan camino pel carrer Bernat Boades i em dedico a esquivar projectils. Els castanyers d'índies que van plantar durant aquella època són autèntics bombarders. Sembla que m'esperin per disparar gegantines castanyes, confinades dins de punxegudes i violentes clofolles, que tenen forma de mangual, aquella arma medieval d'aspecte bestial. Quan les clofolles impacten a terra alliberen castanyes brillantíssimes, com si les haguessin llustrat amb oli. Si cauen al cap fan molt mal. Però he de reconèixer que m'encanta el moment. Encara que siguin castanyes bordes, tinc per costum agafar-les pel seu agradable tacte. Em dec estar fent vell i maniàtic.

Dilluns. Herois sacrificats

A Llançà, Cadaqués, Portbou, Palamós, Sant Feliu de Guíxols... Cada dia hi ha més llocs amb grups organitzats per netejar platges i fons de badies. Una mena de CDM, Comitès de defensa del Mediterrani. Per extreure els milers de tones de les ruïnes de l'estiu, una temporada que la Costa Brava acull molta gent, entre la qual alguna gentalla immunda, capbuida i trumpiana que converteix el mar en un abocador. La contaminació del mar i la brutícia a les costes no passa només per la tasca d'aquests voluntaris herois sacrificats que després van a netejar el poc que poden. Passa per una combinació de conscienciació i multes radicals.

Dimarts. La casa Blaua

Llegeixo al diari que s'ha posat a la venda la casa Serinyana de Cadaqués, entre la platja del Podritxó i la platja des Poal. Surt a la venda per una nimietat. Uns 22 milions d'euros, que la converteixen en la casa més cara que hi ha a la venda actualment a la Costa Brava. La casa Blaua és la casa més joliua del nostre litoral. Sempre que vaig a Cadaqués tinc la necessitat d'acostar-m'hi i fotografiar el carretó blau que hi ha a la porta amb flors de temporada. Especialment l'última setmana de maig, que és la més prodigiosa de l'any. Sovint la visito després de dinar a can Rafa, regentat per en Rafa Martín, un dels prohoms de Cadaqués.

El llinatge cadaquesenc Martín i Faixó bé podria substituir els dels mercaders Serinyana, que van aixecar aquesta noble edificació modernista que ara es ven per aquesta indecent quantitat. Per cert, una vegada en Rafa ens va explicar que va estar a pocs minuts de comprar la casa Blaua. Així hauria quedat en mans d'algú de Cadaqués. Ara s'ha convertit en una mena de Botticelli de les residències de la Costa Brava, per la qual es pagarà allò que vulgui algun oligarca soviètic, un fons d'inversió o Ronnie Wood.

Dimecres. Tres en ratlla

Catalunya s'ha convertit en can penja-i-despenja. No l'accepció que es refereix a casa de préstecs, sinó a la de la literalitat de les paraules. Les infinites convocatòries d'eleccions provoquen aquest estúpid joc de penjar i despenjar de les institucions catalanes llaços grocs i pancartes que reclamen la llibertat dels presos en funció de les especulatives denúncies de Ciutadans i adlàters i la rebequeria estèril del president Joaquim Torra.

Una perfecta metàfora d'aquest tres en ratlla en què s'ha convertit la conflagració catalana.

Dijous. Marc mental terrorista

A l'espera de la sentència, l'Audiència Nacional ha deixat en llibertat un dels germans detinguts a Arbúcies acusats de finançar el terrorisme. De fet era l'únic que restava en presó provisional des del 2016. Això ens demostra que la justícia està obligada a revisar el concepte terrorista o explicar com és que allibera terroristes. Els fets fan pensar que caldrà revisar el primer que dic i molt seriosament el concepte presó preventiva. Molts jutges encara deambulen dins del marc mental del terrorisme d'ETA.

Divendres. Candidats

Que Joaquim Forn, un home molt de Barcelona, passi a ser el candidat de JxCat a les eleccions estatals en substitució de Jaume Alonso Cuevillas, que havia estat el cap de llista a l'abril i que tampoc res té a veure amb Girona, és la demostració empírica que la pertinença ha deixat de ser un valor electoral. Aquesta circumstància no condicionarà massa o gens el vot. Us hi jugueu res?