Parlava Robert Graves del «mar incomunicable». Don Miguel de Unamuno seria llavors el filòsof incontenible, i cap pel·lícula pot aspirar a abastar-lo. Aquesta limitació de partida no afecta Alejandro Amenábar, que ni tan sols s'ha pres la molèstia d'una documentació suficient per enfrontar-se a dos dels personatges més característics de l'Espanya contemporània, el filòsof i Francisco Franco.

El desastre de Mientras dure la guerra no arriba a la dimensió de la contesa en què s'inspira, però suscita algun comentari. Pot ser degut al fet que cap cineasta que hagi treballat per a Hollywood hauria d'atrevir-se amb la Guerra Civil, segons demostrava Por quién doblan las campanas. Sense oblidar la pretensió d'Amenábar, que pretén resoldre els traumes actuals del seu país mirant pel retrovisor. S'assembla massa als articulistes que es remunten als anys trenta a la mínima oportunitat, llevat que el director no té la solvència intel·lectual per afrontar la mudança de dècada.

Mientras dure la guerra és cinema espanyol en el pitjor sentit de l'expressió, una inducció a l'avorriment des d'una presumpta exaltació dels valors de la convivència quotidiana. L'esmentada categoria pot suportar una altra pel·lícula depriment, però els devots d'Unamuno tenen dret a sentir-se ofesos pel maltractament al seu tòtem.

Amenábar i els seus defensors volen transformar el filòsof en un pacificador, quan el seu pensament espasmòdic no encarna l'anhelada tercera via, sinó la liquidació de tots els camins amb la virulència d'un dinamiter.

Com a mínim, s'hauria d'haver argumentat la domesticació d'un Unamuno reduït a un nen entremaliat que no pot deixar de preguntar, més irascible que Greta Thunberg. En canvi, la carcassa de la pel·lícula es remet a un filòsof de Viquipèdia, amb Karra Elejalde menys preocupat per encarnar el mite que per oblidar el seu paper a Ocho apellidos vascos. El resultat és tan depriment que Mientras dure la guerra aconsegueix que Franco caigui més simpàtic que el rector de Salamanca. Bona part d'aquesta inversió de les apreciacions es deu a l'excel·lent interpretació de Millán Astray a càrrec d'Eduard Fernández, el nou Juan Diego.

Unamuno i Ortega són els pensadors espanyols del segle XX que han deixat una mínima seqüela internacional. Els mestres mundials en la investigació de la consciència repiquen l'«existeixo, per tant penso» com a base dels seus estudis. El personatge de Mientras dure la guerra no executa cap d'aquests dos verbs.