Bona part de les promeses electorals dels partits que concorren a les eleccions generals del 10-N poden acabar en paper moll, perquè són irreals o perquè la necessitat d'arribar a pactes de govern impedirà que es duguin a terme tal com estan formulades. Partim del supòsit que cap formació podrà imposar el seu programa si vol estar en el futur executiu. Un brindis al sol, ja que, al marge de les promeses dels partits, el proper Govern tindrà molt poc marge d'actuació en matèria econòmica mentre persisteixin els importants desequilibris en el mercat laboral i l'obligada contenció de la despesa pública.

Tret de l'exhumació de les despulles del dictador Franco, que sembla ser que es farà abans del 25 d'octubre, Pedro Sánchez va prometre moltes coses, com la derogació de la Reforma Laboral del PP, lluitar contra la pobresa ja que un 26,6% de la població viu en risc i exclusió social, la reforma del Codi Penal sobre els delictes sexuals, posar en marxa les mesures previstes a la Llei contra la violència de gènere o reformar el model de finançament autonòmic; i no ha fet res d'això.

El líder del PP ha promès una «revolució fiscal» si arriba a La Moncloa. Aquest eufemisme en realitat significa una baixada d'impostos als més rics, similar a la que ha emprès el nou Govern andalús, mentre que l'IVA -el segon impost que més recapta- no es toca. Proposa suprimir els impostos a les rendes més altes.

L'assessor econòmic de Casado, Daniel Lacalle, defensa que les rebaixes fiscals serveixen per estimular la inversió, crear ocupació i recaptar més. Es basa en la teoria de la corba de Laffer, que conclou que si es baixen els impostos pugen els ingressos.

A la pràctica la teoria no funciona, històricament la majoria de les rebaixes d'impostos van comportar reduccions en la recaptació i van disparar el dèficit. És un binomi clar, una suma porta implícita una resta.