Admiro la gent normal. Aquests que no s'esforcen per sobresortir en res i, en canvi, ho fan en gairebé tot de manera natural. Solen ser coherents i conseqüents. Fan pocs, o cap, judici de valor. Tenen un sentit de l'humor tan ampli i sa que són capaços de riure de si mateixos. No es donen massa importància i no es creuen el centre del món. Saben escoltar i comprendre, apliquen la lògica, són francs i poc susceptibles. Solen ser persones que miren als ulls i van de cara. Són humils, ni es comparen amb altres, ni saben el que és l'enveja. Són un bàlsam per als qui els coneixen. Són tan i tan normals que, en realitat, són extraordinaris. El seu no va de títols acadèmics o de capacitat econòmica. El que els fa especials és la seva essència. La seva manera de veure la vida. La meva àvia, per exemple, era així.
Ella deia que havíem de portar els nens a la platja a primera hora. Perquè l'aigua estava neta i el sol no cremava. Quan eren nadons i dormien poc poquíssim, m'aconsellava adaptar-me a ells. Dormir quan ells descansaven, abraçar-los si es queixaven i ni cas als mètodes. Mai va fer un drama quan renegaven del puré de llenties i no podia suportar que ploressin per qüestions evitables. Jo, que havia llegit diversos manuals pedagògics, era represa per ella quan em dedicava a fer de súper-mare-educadora-perfectament-capaç-de-torejar-qualsevol-conducta-fora-de-la-norma. L'únic que li preocupava era que els seus besnets estiguessin saludables, contents, tinguessin un entorn harmònic i que, en la mesura del possible, complissin amb unes mínimes normes d'urbanitat, com no parlar amb la boca plena. No feia gens de cas a les meves obsessions sobre ritmes d'aprenentatge, estabilitat emocional o si havia de permetre'ls algun caprici. «Els teus fills són molt bons i tan normals que només mereixen que els gaudeixis», em deia. La trobo a faltar cada dia.
Prendre un cafè amb llet al sol hauria de declarar-se patrimoni de la humanitat. Si al mateix temps pots escoltar la conversa d'un grup de progenitors que acaba de deixar els seus fills a l'escola, l'experiència passa a convertir-se en patrimoni de la mundanitat. No hi ha agenda que suporti la vida social i acadèmica d'uns xavals que no superen els deu anys i que ja són grans futbolistes, xampurregen tres idiomes, toquen un instrument, passen estades a l'estranger i estan al dia de la metodologia més innovadora en agilitat matemàtica. Algú ha trencat amb el terapeuta del seu fill «perquè no li vol donar medicació per la hiperactivitat», un altre renega de l'excessiva implicació exigida als pares de nens amb altes capacitats i una dona fuma i es desespera en parlar sobre el trastorn explosiu intermitent del seu fill. Aquí hi ha una batalla i només el diagnòstic més enrevessat i l'agenda més completa guanyaran la guerra.
Què opinaria la meva àvia sobre la hiperactivitat, l'excés de diagnòstic i la competitivitat a la qual sotmetem als nens? Imagino que ella, que era extraordinàriament normal, aconsellaria el que és evident: que passem tot el temps que puguem amb ells, que això mai tornarà, que defensem la senzillesa i que, si no ho veiem clar, ens revisem l'enteniment per no crear problemes imaginaris, perquè amb els reals ja anem sobrats.
