20 de octubre de 2019
20.10.2019
Diari de Girona

L'independentisme violent

20.10.2019 | 00:16
L'independentisme violent

Fa anys vaig escriure que les manifestacions que es feien a Catalunya a favor de la independència no servien per fer cap pressió i tenien un efecte nul: només servien pels que hi anaven, per ser testimonials. Em preguntava en aquella reflexió per què passa això amb les grans manifestacions de milions de participants. Vaig trobar dues respostes. La primera és que una gran manifestació és símptoma de malestar i això acaba passant factura en unes eleccions properes, per la qual cosa els polítics tendeixen a fer-ne cas i a aplicar solucions per disminuir la inquietud de la manifestació. Això a Catalunya no és aplicable perquè per governar a Madrid teòricament no fan falta els vots catalans (encara que veiem que no és així), per la qual cosa a la Moncloa es permeten el luxe de fer cas omís de qualsevol manifestació que es faci aquí. La segona és que la història ens diu que una gran manifestació sovint acaba en violents enfrontaments amb la policia. I això a Catalunya ens havíem acostumat que no era així, dient orgullosos que no havíem deixat ni un paper a terra. Les manifestacions gegants, amb una escrupolosa organització, eren festives i familiars, amb gent gran i bebès, d'una gran transversalitat, però mai fins ara havien estat violentes. De cop, quan la frustració i la indignació han arribat a un cert nivell, quan la gent ha sentit més que mai que la seva dignitat estava sent atropellada, ha sorgit la capa de joves que no havia participat en les manifestacions festives i ha començat a mostrar la seva violència.
No ha passat res que no passi a altres llocs. Aquests dies s'ha recordat l'episodi dels gillets jaunes de França que durant mesos van cremar carrers i es van enfrontar de forma violenta amb la policia. Es queixaven perquè la gasolina havia pujat 5 cèntims i el gasoil 10 cèntims el litre! Això va ser suficient per fer sortir al carrer un munt d'autònoms que necessiten el cotxe per treballar. El govern Macron finalment va actuar frenant l'augment de la taxa de carboni per a l'any 2019, fent un debat social per tot el territori de França i acabant per designar un grup de 150 ciutadans elegits a l'atzar per elaborar una proposta per a l'aplicació de la taxa. Finalment les accions violentes dels gillets jaunes van anar disminuint fins esvair-se.
En contraposició, a Espanya no s'ha sabut ni volgut escoltar la reivindicació; la resposta ha sigut que «un estat mai ha de cedir a un xantatge».
La paraula màgica d'Espanya amb Catalunya és NO. Curiosa manera d'entendre la democràcia aquesta de fer-se el sord amb tot el que no t'agradi. És a dir, quan es fa un procés pacífic, polític, intentant com sigui votar en un referèndum no permès, cauen de 9 a 13 anys de presó. Quan les protestes acaben de forma violenta llavors diuen que no es pot cedir al xantatge, però tampoc queda marge de maniobra.
L'Estat espanyol no ha desenvolupat la democràcia tal com s'ha produït als països d'Europa que són la nostra referència. Una democràcia no consisteix només a construir un estat en el qual mani el que treu més vots, on mana la llei per a tothom aplicada de forma justa. Consisteix també en un estat on els drets fonamentals de manifestació i expressió estan garantits. A Espanya falla l'aplicació de la justícia pel fet que la cúpula del sistema (Consell del Poder Judicial, Suprem, Audiència Nacional i Tribunal Constitucional) té el control d'accés restringit a una capa judicial d'ideologia autoritària. Fins que aquesta cúpula no sigui nomenada per la resta de jutges de l'Estat en sufragi universal no ens en sortirem i el tuf ranci franquista dominarà en aquestes institucions. L'anomalia va començar a ser notòria quan es va constatar la pèrdua de drets fonamentals del govern Rajoy mitjançant l'aprovació de la llei mordassa per contenir les manifestacions del 15-M. Aquestes involucions normatives juntament amb la llei bàsica d'Espanya que és que «l'Estat no pot cedir mai a les pressions» acaba desembocant en un escenari on l'estat fa el que li dona la gana i ningú ho pot canviar.
Arribats aquí, ara què fem? Ahir un jutjat de l'Audiència Nacional va ordenar tancar la web de Tsunami Democràtic i immediatament Espanya va rebre un avís d'Europa que la llibertat d'expressió no es pot liquidar tan fàcilment. No hi ha gaire més vies que la d'Europa. Llegint com els estats han anat fent el camí de la inclusió, sovint es veu com ha estat un nivell de justícia superior el que ha aplanat el camí i ha eliminat els abusos de l'elit dominant. En el nostre cas el nivell superior són els jutjats europeus.
Si el poder espanyol no vol asseure's a dialogar, a trobar una solució de sortida primer a curt i després a mig termini, caldrà anar fent el camí d'Europa i persistir en el moviment d'ara, posant cada vegada més difícil la governabilitat d'Espanya, malmetent la seva imatge exterior i persistint en què volem fer un diàleg per trobar solucions.
Em pregunten pel cost que això té per a Catalunya, tant pel turisme com per la pèrdua de producció. La meva resposta és que nosaltres ja hem assumit aquest cost (com els joves), però que ara falta que també l'assumeixin els que estan en contra de voler trobar una solució dialogada. En això estem, fent camí perquè els de l'altre costat de la taula vegin que el cost de no negociar és més alt que el de fer-ho. Perquè, creieu-me, el seu cost és molt alt: han de desdir-se d'un munt de mentides que han construït contra Catalunya i han de cedir una part important del finançament que engreixa l'elit de Madrid. Cal, doncs, igualar el cost per fer-los actuar, la qual cosa vol dir que tenim Tsunami per temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook