23 de octubre de 2019
23.10.2019
Diari de Girona

«Oigo, patria, tu aflicción»

23.10.2019 | 00:14
«Oigo, patria, tu aflicción»

Els de la meva generació ens educaren –llavors encara no se'n deia adoctrinament– per ésser apòstols o soldats. I, tanmateix, sempre a punt per ésser màrtirs. Tot el repertori pedagògic del nacional-catolicisme es concentrava en alguns versos de l'himne de l'Acció Catòlica. Cantàvem: « Ser apóstol o mártir, acaso, mis banderas me enseñan a ser». Sempre em va confondre el desgavell sintàctic en què derivaven la majoria d'aquells himnes. Ara pens que la frase correcta hauria de dir: « Mis banderas me enseñan a ser apóstol o, acaso, mártir». Potser era la voluntat d'art que desbaratava la lògica gramatical i retorçava els versos. Una voluntat d'art, al meu parer, fallida. En el cas d'aquest « acaso» està el drama. Com podríem traduir-lo al català, aquest adverbi de probabilitat? Perquè la probabilitat d'ésser màrtirs la teníem guanyada. Podria intentar traduir el vers en qüestió: «les meves banderes m'ensenyen a ésser apòstol o, per si de cas, màrtir». No ho sé. Podríem considerar: «tal vegada», «potser», «per ventura»? Sortosament, nosaltres, pobres al·lots fills de la derrota, no enteníem res. I és que, probablement, la capacitat de no entendre res hauria d'estimular-se des de l'escola.

Quan ho he arribat a entendre, he pensat que per bona ventura no he estat ni soldat ni apòstol. Una mica màrtir, sí, naturalment contra la meva voluntat. A la universitat de Barcelona vaig tenir un professor de Pedagogia General, monsenyor Joan Tusquets, més llest que un dimoni, que de jove havia partit a fer carrera a Burgos al costat de Franco i, en ocasions, havia declarat, això ho declarava quan era jove, que li hauria agradat ésser « el novio de la muerte». Però « la muerte» no devia anar d'ell perquè arribà quasi als cent anys. Finalment el se'n va endur i no sé on arribaren a fer el niu.

Als de la meva generació ens educaren la sensibilitat pel llenguatge poètic amb versos tan contundents com aquella famosa Oda al dos de mayo del poeta –no sé si he de dir una mica romàntic– Bernardo López, el primer vers de la qual « Oigo, patria, tu aflicción» m'ha servit per encapçalar aquest article. Els vaig recitar, aquells versos, públicament, damunt un escenari i, perquè segurament tampoc no els entenia, els recitava sense que em caigués la cara de vergonya. Hi he pensat, aquests dies, d'indignació i revolta, d'humiliació i venjança. Hi he pensat i no sé si puc dir que ho he fet amb serenor. Sí que puc dir que ho he fet amb dolor. A aquella oda s'hi deien coses malèfiques que ara ressusciten. O potser no havien mort mai del tot. S'hi deia: « ¡Guerra!, gritó al despertar el pueblo que al mundo aterra». Nosaltres fèiem part d'aquell poble, d'aquell Estat, « que al mundo aterra». Es podia dir això seriosament? O per ventura és cert que horroritzam el món? D'aquells versos de Bernardo López encara me'n queda un o altre residu en qualque racó de la memòria. « Y cuando en hispana tierra / pasos extraños se oyeron / hasta las tumbas se abrieron / gritando: ¡Venganza y guerra!».

I és que a la « hispana tierra» no volen sentir res que vingui de fora, no saben que les solucions només sorgeixen del diàleg, no volen cridar més que Venjança? « ¡A por ellos, a por ellos!» És dolorós que no hi hagi cap altra forma de pensar Espanya més que la casposa, decrèpita, vella, mesquina manera que sorgeix de les tombes obertes?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook