24 de octubre de 2019
24.10.2019
Diari de Girona

Una expressió actual

24.10.2019 | 00:18
Una expressió actual

Quan a Girona vivíem els començaments de la democràcia que tenim, il·lusionava aquell seguit de mítings dels diversos colors polítics. Els oradors de dalt de l'escenari aprenien a fer-ne, i la gent de platea, a escoltar-los. Creixíem, entre tots. Ho tornaré a dir: allò il·lusionava. I en el marc del Teatre Municipal de Girona, acostumava a haver-hi un final d'acte ben singular: després de tots els parlaments s'escoltava una veu anònima que sempre baixava de dalt de tot, del galliner, i clamava: «Tornarem a vèncer!!». Era la veu d'un jove, sempre el mateix, que hi posava la deguda entonació i èmfasi, com subratllant totes les esperances que s'acabaven d'enunciar en els difrents parlaments. Després del míting de la diversitat i de la diferència, baixava el clam unitari, per sobre de tot. Era una veu nova, desconeguda, no era cap veu dels molts actors coneguts a Girona que pertanyien a les diverses agrupacions de teatre amateur, molt ben recordades a la ciutat. Aquella expressió «Tornarem a vèncer!!» era treta d'un discurs que en el seu dia va pronunciar el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys: «Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer!». Aquella veu final de míting era esperada; quan l'últim dels discursos d'aquell dia anava arribant al seu final, ja veies que el públic de platea començava de mirar cap al galliner, com buscant la presència i la veu d'aquell jove.

Veníem d'una època que havia inspirat aquells versos emblemàtics de Salvador Espriu: «Estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria». Anàvem a una època nova que va inspirar altres versos –una amistosa rèplica– de Pere Quart: «Fet i fet, tampoc no sóc tan ase i estimo a més amb un irrevocable amor aquesta meva –i nostra– bastant neta, envejada, bonica pàtria».

Vàrem aprendre el rellotge i el calendari de la democràcia, la successió dels polítics, els seus programes i la seva elasticitat. Els ciutadans d'una certa edat rebobinàvem moltes situacions anteriors, vivències; la llibertat d'expressió, per exemple, era una mena de terra promesa, impensable. A l'arribada de la democràcia, un míting era una novetat atractiva, indiscutible. Els mítings es varen convertir en la catedral de la paraula, i moltes coses més. Quan vàrem ser acostumats al ritme dels calendaris electorals, després s'ha començat a desballestar, per diverses causes. Molt sovint, molt, s'ha de tornar a les urnes, a separar el gra de la palla, amb les corresponents campanyes electorals, que tant ens poden engrescar com enganyar; atabalar, sempre. I sempre caldrà retrobar-nos en la confiança i en el gust de tornar anar a votar, sempre que se'ns permeti. Però faria falta que algú fes crèixer, entre la majoria silenciosa, més gust al paladar, més encís per exercir aquells drets de la ciutadania que té oportunitat de participar en ocasions que poden ser transcendentals, per a escollir els nostres representants.

Han passat més de quaranta anys d'aquell començament de la democràcia. Podem fer bona memòria d'aquells mítings. Però els escenaris han canviat, i també les platees, i els galliners. Deixem-ho aquí. Ha passat molta aigua per sota el pont. Ara ens toca continuar mirant cap amunt, en direcció al galliner, tot esperant altra vegada una veu nova, significativa, un clam d'esperança, amb la voluntat de creure'ns el seu siginificat més pregon, per negre i per cremat que sigui el present.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook