25 de octubre de 2019
25.10.2019
Diari de Girona

I què fem amb Perpinyà?

25.10.2019 | 00:21
I què fem amb Perpinyà?

Em confesso anglòfil, admirador de Winston Churchill, àvid lector d' Edward Gibbon i entusiasta de l'humor anglès amb els Monty Python i els guionistes dels estudis Ealing a la part alta del pedestal. Tot i això, la intrahistòria de l'Imperi Britànic no em resulta gens exemplar, i especialment l'anomenada qüestió irlandesa, que encara cueja després d'una llarga guerra incivil. Dit això, resulta d'allò més impropi que en ple caos polític generat pel Brexit, alguns protagonistes de referència al Regne Unit, com pot ser la BBC o l'editorialista de The Guardian, s'hagin despenjat qüestionant la qualitat democràtica d'Espanya arran de la sentència del Suprem sobre el Procés català.

Simptomàtic, ja que encara que les cancelleries europees segueixin de perfil davant l'aparent agreujament de la crisi de Catalunya, la veritat és que les penes aplicades als dirigents que van organitzar el segon intent de referèndum han sensibilitzat els mitjans més progressistes de la Gran Bretanya. Aquesta ha estat, de sempre, l'aposta dels independentistes, exportar el seu victimisme.

Potser a Anglaterra pensin que la seva vocació democràtica és incontestable, per a la qual cosa esgrimeixen les seves pròpies consultes populars, tant el referèndum del Brexit com el de la segregació d'Escòcia, però convé recordar en aquest punt que aquestes decisions oculten les suficients estratègies inconfessables com per quedar en entredit la seva naturalesa i puresa democràtiques. Fins i tot el seu actual primer ministre, el despentinat Boris Johnson, confessava sense pudor que va esgrimir mentides significatives durant la campanya per la sortida de la Unió Europea.

Precisament el Regne Unit compta amb un sistema electoral que prima la governabilitat –més estable– enfront de la proporcionalitat, gràcies al còmput majoritari que s'aplica en cada districte electoral britànic: per cada districte només un únic representant. És a dir, que una part important dels vots dels ciutadans es perden i no coadjuven a triar res. Per a molts a Espanya aquest sistema és molt injust i poc democràtic, i així ho assenyalen, per exemple, els constitucionalistes a Catalunya, on es valora més el vot rural davant l'urbà, o entre els partits minoritaris a Espanya que pateixen la desproporció en favor de les províncies amb menor pes demogràfic, com històricament va patir el PCE.

Així que aquí cadascú opina en funció de com li van les coses. I així no hi ha qui raoni enfront de la manipulació sentimental i la lògica més primària. Passa amb el concepte mateix de democràcia, que uns i altres enarboren per retreure-li conductes i favoritismes al rival polític. Pura contumàcia demagògica. I passa amb la idea mateixa del referèndum, com si aquest fos la panacea per resoldre totes les contradiccions polítiques hagudes i per haver.

No obstant això, solucionar mitjançant un referèndum qüestions tan espinoses i complexes com la segregació definitiva d'un territori no pot qualificar-se de molt democràtic. Ans al contrari. Ho hem vist amb el Brexit precisament, triomfant gràcies a la manipulació de les dades econòmiques, les pamfletades i propostes de traç gruixut així com a l'exaltació del sentiment antieuropeu per part dels polítics més populistes.

En el cas català assistim a un cerimonial tan confús i maniqueu com el descrit. En aquest escenari, convocar les urnes a la població per a una acció política tan irreversible com la ruptura amb un estat històric al qual ha romàs unit des de temps immemorial, i que n'hi hagi prou una simple majoria del 51% per marxar, resulta un exercici de demagògia colossal per més que Guardiola o Xavi s'esquincin les vestidures.

Votar en referèndum, potser, és útil i innocu per dirimir qüestions que no afectin a tercers i, en canvi, suposen un avanç en els drets d'un determinat grup de persones. Penso en la despenalització de l'avortament, en el matrimoni homosexual, en la legalització de la marihuana o l'eutanàsia i fins en adherir-se –no separar-se– a un nou projecte polític, com la UE, l'ONU o fins i tot l'OTAN. Mai, per exemple, per aprovar la presó permanent revisable.

En aquesta línia, els que ens considerem liberals en la vella accepció cultural de la paraula, crec que no tindríem objeccions per afavorir el dret d'autodeterminació a territoris com el català –o qualsevol altre–, sempre que es fes amb les degudes garanties i no com una mera espècie de competició esportiva i falsament moralitzadora com ha vingut proposant Podem o la seva filial Ada Colau.

Sense una majoria qualificada bastant superior al 50% més un, sense un període de reflexió ampli amb l'organització d'organismes independents d'informació i consulta per a la ciutadania, sense salvaguarda per als municipis que no l'aprovin (recordem què ha passat a Bòsnia) i sense un mecanisme de ratificació a l'any o als dos com a mínim, qualsevol dret d'autodeterminació resultaria una degeneració democràtica i un perillós precedent per a la vella Europa plena de nacionalismes irredempts.

Imaginin per un moment que es convoca de veritat la susdita consulta a Catalunya, que guanya la independència pel 50,5% dels vots i que a Barcelona resulta que surt una majoria de «nos» amb el 60%. Què passaria llavors? Què fem amb prop de la meitat dels ciutadans catalans que no voldrien la segregació? És d'això del que es pretén dialogar quan es parla de diàleg? O és que potser s'exportaria el model al nord i es desafiaria la República Francesa a la recerca d'instaurar una nova democràcia a Perpinyà?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook