Un dels antecedents del procés és la sentència de l'estatut. El 2016 s'havia aprovat l'Estatut amb un 74% dels vots del poble català. El PP va anar contra ell amb fúria perquè, segons Zaplana, no podien donar aquesta victòria als socialistes quan s'albirava el final d'ETA. El van portar al Constitucional després d'una campanya i una recollida de firmes indigna contra Catalunya i van demanar la inconstitucionalitat d'articles de l'estatut que van copiar i aprovar en estatuts d'altres comunitats. Una bona part del poble de Catalunya va sentir-se traït quan el Constitucional va modificar el que el poble havia ratificat. La manifestació massiva de l'11 de setembre del 2010 va visualitzar el refús a la sentència de l'estatut. Molts hi vam anar i d'allà va començar una deriva independentista que fins aleshores, era minoritària a Catalunya.

El 2010 Mas, elegit president, va començar la legislatura aprovant amb el PP els pressupostos aquí i a Madrid. Suposaven unes greus retallades de l'estat del benestar a Catalunya i a Espanya, unes retallades que avui encara no s'han revertit del tot. Hi va haver moltes protestes, el 15-M a Catalunya va ser intens (recordin el bloqueig del Parlament i l'arribada d'en Mas amb helicòpter). En Mas en veure's qüestionat, va virar de l'acord amb el PP a l'independentisme i va convocar eleccions el 2012 encoratjat per la primera gran manifestació independentista. No va tenir èxit (va perdre 12 diputats) però va ser investit president, aquest cop amb els vots dels independentistes (ERC i CUP). Les retallades i el canvi de jaqueta també van influir en el resultat electoral i van marcar el naixement del procés.

El que va venir després és conegut. Es va posar en marxa l'operació «Espanya ens roba» i van decidir fer unes eleccions plebiscitàries el 2015 que els independentistes van perdre en vots però van guanyar en escons. El veto a Mas el va portar a apartar-se i a deixar la iniciativa a la CUP que ha marcat el pas en molts moments crítics davant les baralles entre ERC i els exconvergents. Aquests partits, per no mostrar les desavinences, van prendre iniciatives cada cop més arriscades, a veure qui era el primer en saltar del tren (i poder titllar-lo de traïdor) davant la inoperància d'un PP que l'únic que va fer va ser enviar les resolucions contràries a la llei a la justícia. Això inclou les sessions parlamentàries del 6-7 de setembre, el pseudoreferèndum de l'1-O i després de deixar passar l'oportunitat de convocar eleccions, el 155 i unes noves eleccions que tornen a guanyar en escons però no en vots. Puigdemont imposa Torra de President davant la passivitat d'ERC i, a empentes i rodolons, arribem al present, on els mateixos que el van fer president semblen convençuts que fou un error. La dura sentència del judici del procés no ajuda a resoldre res, només serveix per crispar l'ambient i emboirar molts catalans.

Es preguntaran per què els he explicat tot això que ja coneixien? La resposta és que les eleccions estan molt vinculades als començaments d'aquesta història. Tenen a veure amb el problema català però també amb les retallades. A Catalunya tenim tres alternatives.

L'esquerra ofereix diàleg pel tema català (la taula de partits catalans d' Iceta o la més general dels Comuns) i una proposta de reforma federal de la Constitució (tant socialistes com UP i ara Errejón). Ho ha demostrat en els 15 mesos el govern Sánchez d'acord amb UP (principalment a través de la ministra Batet) quan es va dedicar a crear taules per teixir complicitats sobre tot tipus de problemes amb la Generalitat. A més a més, l'esquerra ofereix un plantejament econòmic de lluita contra les desigualtats, de defensa de l'estat del benestar i de desenvolupament sostenible. Els pressupostos presentats el 2018 (fruit d'un pacte PSOE-UP) que els independentistes van rebutjar, ho certifiquen. També ho exemplifica el document (del febrer 2019) « La agenda del cambio» on el govern Sánchez explica les propostes per implementar a Espanya els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l'ONU, un veritable programa de progrés pel període 2015-2030 al món (que sàpiga sols el govern basc ha fet una cosa semblant pels ajuntaments d'Euskadi).

La dreta continua amb la seva política de mà dura enfront del problema català (si guanya i sobretot si puja Vox, no hi haurà diàleg i sí retrocés autonòmic) i proposa austeritat, la reforma laboral que retalla els drets dels treballadors i una política econòmica que és la responsable de l'augment de les desigualtats i del retrocés de l'estat del benestar.

Finalment existeixen els independentistes, profundament dividits i que no se sap què volen més enllà d'una lànguida al·lusió a una República catalana inexistent i una vague apel·lació al diàleg. L'únic punt d'acord és el rebuig a la sentència, encara que la forma de trobar una sortida política ja no té resposta comuna. La desorientació és total en els exconvergents, sense líder i sense un programa consensuat, perduts en les seves contradiccions. ERC sembla voler sortir del pantà en el qual estan ficats però no sembla que s'atreveix ni a fer fora un Torra desacreditat ni a dir en públic el que diuen en privat. Sento dir que per visualitzar el programa socioeconòmic dels independentistes només tenim el que han fet a la Generalitat i és ben poca cosa.

I per anar acabant els diré que l'espectacle de Torra al Parlament no condemnant la violència i demanant explicacions a les forces de seguretat sembla de comèdia de terror. Els recomano la falda d'en Marius Carol a La Vanguardia del 24/10. Per si li falten idees, suggereixo al president Torra la creació d'una comissió d'investigació sobre els aiguats. Segur que hi troba la mà espanyola al darrere.

Amb aquest panorama, els recomano que vagin a votar, ens hi juguem molt i espero que no triguin massa a convocar eleccions a Catalunya.